Belize Vibrations

LA MOSKITIA

La costa de los mosquitos from pau urgell on Vimeo.

“La Costa de los Mosquitos” és el títol d'un llibre d'aventures que passa a la zona més aïllada d'Hondures, a l’est del país. Terra de selves i rius, un laberint de bosc i aigua que es diu la Mosquitia.

Ara ens toca escriure la nostra pròpia aventura en aquesta mena de paradís infernal.

El viatge per arribar a la Moskitia és bastant complicat, en el camí d'anada només penses en arribar ja, i en el de tornada en escapar-ne el més aviat possible.

La història comença així... Un bonic matí de les vacances de Semana Santa vam pujar en autobús i vam viatjar 2 horetes tranquiles fins a Tocoa amb tota la ilusió de qui comença les seves vacances de Pasqua, i amb tota la inocència d’anar a buscar una aventura, no sabíem el que ens esperava!

En arribar al mercat de Tocoa se’ns van tirar a sobre un munt d’ homenots, tots volien que anéssim en el SEU cotxe. Caos, tots cridant a la vegada no s’entén res... "cabina por 500!!", "te esta engañando!!! no tiene cabinaaa!!", "en este! en este! salimos ya!", "batallabatallabatalla!!!", "en este en este por 400", "¿donde esta su maleta??", "listos por 300!!!"
Una vegada instalats a dins del pick’up vam viatjar durant 4 o 5 hores absolutament inmobilitzats. 6 adults i 2 nens en una cabina de seient i mig, i encara haviem tingut sort perquè erem dins, si viatges a fora et toca l'aire però acabes amb la pell coberta per 10 centimetres de pols. El viatge és bonic perquè malgrat que és una mancaça alarmant, no hi ha altra carretera que la mera platja, i els cotxes circulen on trenquen les onades, que la sorra és més dura.

Finalment vam arribar a Batalla on en una canoa vam creuar la llacuna de Ivars mentre es ponia el sol. Vam arribar a Rais-Ta de nit, una comunitat miskita, un lloc tranquil on vam dormir un son merescut en una cabanya de fusta, amb mosquitera.

Encara aquí tot eren flors i violes, fins que ens van dir el preu que costa desplaçar-se en canoa per aquesta mena de fi del món. Només es pot anar en barca, els rius són les carreteres i com que està tan aillat la gasolina és caríssima.
Vam decidir no pagar els preus exagerats per a gringos rics i buscar un guia que ens pujés a peu fins a Las Marias, la comunitat destí final a dins de la selva. Ens havien dit que s’hi podia arribar caminant durant 5 o 6 hores, i vam trobar un guia misquito que ens portaria per un bon preu.

L’endemà a les 7 del matí començavem a caminar des de l’extrem de la llacuna de Ivars tots contents d’haver trobat una alternativa a les habituals rutes turístiques.
Fins a les 10 vam caminar feliços de ser al mig de la selva i gaudint dels sorolls i olors i ens era igual que les botes se'ns quedessin enganxades al fang espès que cobria el nostre camí. Ens sentiem privilegiats.

Vam veure les cabanyes on viu la gent de la selva, famíles amuntegades sota un sol sostre, no parets. La selva talada, el bosc cremat per fer pastures, i també la selva de veritat, els rius sense pont, els mil sorolls d'animals, la xafogor, la verdor incríble...

Fins a les 11 encara anavem xerrant. I ens vam aturar a menjar una mica. Feiem broma de les properes vacances a la vora del mar.

A les 12 vam riure per última vegada al enfonsarnos fins al genolls al ditxós fang, ja no era divertit. Quan el guia ens va dir que encara faltaven 5 hores per arribar el cansament es va fer evident. I quan el guia li va preguntar al Pau si portavem llanterna ens van agafar tots els mals.
Ja no teniem aigua des de feia estona, el Pau recollia l’aigua de la pluja en una fulla i amb paciència va aconseguir un parell de glops. Per molt que potabilitzessim l'aigua marró dels rius, la Caterina es negava a beure-la.
Ara ja res no feia gràcia, el Pau es preparava per pasar una nit enmig de la jungla, i caminar amb les botes plenes d’aigua després d’atravessar rius cada dos per tres no ajudava a acelerar el pas. Ja no ens sentiem uns aventurers privilegiats sino un parell de pringats que ens haviem passat de llestos.

Al costat d’una cabanya hi havia uns cocoter, i li vam insinuar al guía com d’agradable seria beure’s l’aigua que tenen els cocos a dins. No sé com s’ho va fer la Caterina pero no van caldre amenaces més greus, el guia ho va entendre i ràpidament es va enfilar com un mico i va baixar les fruites per a que beguéssim i mengessim la carn blanca. Això ens va donar forces per seguir caminant, i menys mal perquè ja eren les 2 de la tarda i no ens podiem aturar, abans de les 6 es fa fosc.

A les 4 ja teniem quasi la certesa de que el guia no havia fet mai aquell camí, l’haviem vist treure una brújola i anava mirant en totes direccions amb cara d’interrogant. Vam haver de recular un troç i vam atravessar el que deia el guia que era l'últim riu abans d'arribar a Las Marias, l'aigua ens arribava a les cuixes, però ja era igual perquè havia plogut i anavem de fang fins a les celles, per no parlar de la suor que ens picava als ulls.

A les 5 vam passar per una casa i ens van dir que quedaven 15 minuts. No ens ho podiem creure. Vam veure les primeres cases del que semblava un poble al cap de mitja hora i l’alegria ens va acelerar el pas. Vam caminar encara durant una hora abans de trobar l’hotel.

Quan entravem a la dutxa per tirarnos uns cubells d’aigua revitalitzadora pel cap es feia de nit.


L ‘endemà vam haver de pagar el preu de guiris rics per baixar pel riu en pipante a motor, perquè no hi havia cap altra alternativa, bé sí, baixar caminant, però això definitivament NO era una alternativa. Vam disfrutar d’aquesta baixada, vam veure un cocodril i tres tucans i vam arribar a rRista tots cremats pel sol.

Ja teniem ganes de tornar i tot eren impediments "No hi ha lancha a Batalla fins dema a les 3 de la matinada"… ens vam aixecar ales 2’30 i vam començar el nostre periple de tornada a casa.
A la lancha plovia, i durant dues hores vam intentar dormir o aguantar desperts navegant en un estret pipante i amagats sota un plàstic. Al pick’up ens va tocar anar a fora, al principi plovia i al final feia massa sol i estavem plens de pols.
Quan vam seure a l’ultim autobús ens van cobrar de més alegant que era un bus directe que va trigar 3 hores en arribar.

La historia és irrepetible, sobretot perquè no tornariem a fer aquesta caminata inoblidable. Tot i que cal dir-ho, el miskito que ens guiava no va mostrar senyals de cansament en cap moment, a l’hotel va dormir a terra, i es va aixecar amb la mateixa cara de tranquil interrogant amb que havia anat a dormir.
Així que potser no n’hi havia per tant, tot es relatiu…