dimecres, 29 de desembre del 2010
dimarts, 28 de desembre del 2010
divendres, 3 de desembre del 2010
els últims moments de cada moment.
Van venir a despedir-se i es van esperar a casa fins que vam pujar al cotxe que ens allunyaria del que sembla el racó més perdut del país més invisible, i que per a nosaltres ha estat el centre del món durant un any. Ara que ja s’ha acabat i que sé que no tornaré en aquest poble, o no hi tornaré en molt de temps, m’ha quedat una sensació extranya.
Ara tinc moltes ganes de passar pàgina, de deixar el poble de les muntanyes i escapar de les rutines miserables del món rural, que sovint durant aquest any m’han fet sentir com atrapada, ara tinc ganes de volar. Posar distància per digerir l’experiència tant forta i intensa i poder valorar què n’he de fer de tot això.
De moment pensar en ells i elles i en el paisatge on hem viscut i saber que no els veuré més em fa trista, és normal.
Voldria escriure coses molt importants sobre aquests moments, però no em surt, no sé què pensar. Tot és molt recent, i estic emocionada per tot el que està passant. No em puc creure que l’any estigui a punt d’acabar, i se’m barreja el desitg de seguir endavant i el lent procés de despedida en el que ens hem submergit les últimes setmanes. Em sembla que vaig corrents per un camí, surto d’un punt per arribar al següent, però no arribo mai, em sento com caminant sobre un terra que es mou, no sé ben bé què sentir. Em recorda la primera vegada que vaig haver de creuar el pon hamca sobre el riu, el riu allà baix, el pont es veia ten feble, a cada passa trontollava, però el paisatge era tant bonic que havia d’aixecar la vista i mirar el verd dels arbres, aleshores no veia on posava els peus i els taulons es movien sobre l’aigua. Algú al poble ho deia més sensill, esteu contents perquè torneu a veure les famílies, però també una mica tristos perquè deixeu amics aquí.
Avui ha plogut sense parar tota la nit i tot el dia, i m’he despertat amb la sensació d’haver plorat tota la nit, tot i que jo no he vessat ni una llàgrima, em sembla que he dormit molt profundament. Els núvols tropicals han plorat per mi? Ara ja és fosc vespre, i ha parat de ploure i el que farem és celebrar que ja estem de vacances i prepararnos per a començar una nova etapa que espero amb molta emoció: el viatge. Estic contenta, sé que si deixem un munt d’amics vol dir que hem fet una cosa molt difícil, i tot i que despedir-se és dur, nosaltres comencem a caminar cap a casa, on ja tinc ganes de tornar. Però em sembla que en un moment s’estan barrejant dos moments diferents, la fi i el principi, i això fa aquesta sensació extranya.
Els últims dies ens hem fet fotos amb els amics de San Marcos, mentre viviem els últims moments de cada moment.
Ara tinc moltes ganes de passar pàgina, de deixar el poble de les muntanyes i escapar de les rutines miserables del món rural, que sovint durant aquest any m’han fet sentir com atrapada, ara tinc ganes de volar. Posar distància per digerir l’experiència tant forta i intensa i poder valorar què n’he de fer de tot això.
De moment pensar en ells i elles i en el paisatge on hem viscut i saber que no els veuré més em fa trista, és normal.
Voldria escriure coses molt importants sobre aquests moments, però no em surt, no sé què pensar. Tot és molt recent, i estic emocionada per tot el que està passant. No em puc creure que l’any estigui a punt d’acabar, i se’m barreja el desitg de seguir endavant i el lent procés de despedida en el que ens hem submergit les últimes setmanes. Em sembla que vaig corrents per un camí, surto d’un punt per arribar al següent, però no arribo mai, em sento com caminant sobre un terra que es mou, no sé ben bé què sentir. Em recorda la primera vegada que vaig haver de creuar el pon hamca sobre el riu, el riu allà baix, el pont es veia ten feble, a cada passa trontollava, però el paisatge era tant bonic que havia d’aixecar la vista i mirar el verd dels arbres, aleshores no veia on posava els peus i els taulons es movien sobre l’aigua. Algú al poble ho deia més sensill, esteu contents perquè torneu a veure les famílies, però també una mica tristos perquè deixeu amics aquí.
Avui ha plogut sense parar tota la nit i tot el dia, i m’he despertat amb la sensació d’haver plorat tota la nit, tot i que jo no he vessat ni una llàgrima, em sembla que he dormit molt profundament. Els núvols tropicals han plorat per mi? Ara ja és fosc vespre, i ha parat de ploure i el que farem és celebrar que ja estem de vacances i prepararnos per a començar una nova etapa que espero amb molta emoció: el viatge. Estic contenta, sé que si deixem un munt d’amics vol dir que hem fet una cosa molt difícil, i tot i que despedir-se és dur, nosaltres comencem a caminar cap a casa, on ja tinc ganes de tornar. Però em sembla que en un moment s’estan barrejant dos moments diferents, la fi i el principi, i això fa aquesta sensació extranya.
Els últims dies ens hem fet fotos amb els amics de San Marcos, mentre viviem els últims moments de cada moment.
Murals
Aquestes són les últimes activitats que hem fet amb els grups de San Marcos, hem pintat tota l'escola amb murals. Potser com una manera d'estar segurs que ens recordaran, de deixar una empremta física en aquest petit racó de món, i un record ben clar del que han après els petits i joves de la comunitat i que la gent els miri amb més atenció.
Els murals els han pintat els nens i nenes, nosaltres només hem coordinat, i això ha omplert d'orgull als petits artistes hondurenys, que contents observen els resultats i exclamen: ¡queee boniiiitoo! Per a molts ha estat un plus de confiança en ells mateixos, i el millor és que ja es programen nous murals de cara al curs vinent, perquè tota la comunitat està encantada amb la nova decoració.
El gran mural dels joves, que ens va donar molta feina, és com un mapa ideal de la comunitat i petits i grans es posen a buscar detalls i es fan tips de riure observant les personetes que fan a dins les cases o fora al carrer.
Nosaltres també estem molt contents perquè hem vist plasmats els esforços de 10 mesos de tallers i activitats, i els resultats són preciosos i fantàstics!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)