dimecres, 29 de desembre del 2010

dimarts, 28 de desembre del 2010

divendres, 3 de desembre del 2010

els últims moments de cada moment.

Van venir a despedir-se i es van esperar a casa fins que vam pujar al cotxe que ens allunyaria del que sembla el racó més perdut del país més invisible, i que per a nosaltres ha estat el centre del món durant un any. Ara que ja s’ha acabat i que sé que no tornaré en aquest poble, o no hi tornaré en molt de temps, m’ha quedat una sensació extranya.
Ara tinc moltes ganes de passar pàgina, de deixar el poble de les muntanyes i escapar de les rutines miserables del món rural, que sovint durant aquest any m’han fet sentir com atrapada, ara tinc ganes de volar. Posar distància per digerir l’experiència tant forta i intensa i poder valorar què n’he de fer de tot això.
De moment pensar en ells i elles i en el paisatge on hem viscut i saber que no els veuré més em fa trista, és normal.

Voldria escriure coses molt importants sobre aquests moments, però no em surt, no sé què pensar. Tot és molt recent, i estic emocionada per tot el que està passant. No em puc creure que l’any estigui a punt d’acabar, i se’m barreja el desitg de seguir endavant i el lent procés de despedida en el que ens hem submergit les últimes setmanes. Em sembla que vaig corrents per un camí, surto d’un punt per arribar al següent, però no arribo mai, em sento com caminant sobre un terra que es mou, no sé ben bé què sentir. Em recorda la primera vegada que vaig haver de creuar el pon hamca sobre el riu, el riu allà baix, el pont es veia ten feble, a cada passa trontollava, però el paisatge era tant bonic que havia d’aixecar la vista i mirar el verd dels arbres, aleshores no veia on posava els peus i els taulons es movien sobre l’aigua. Algú al poble ho deia més sensill, esteu contents perquè torneu a veure les famílies, però també una mica tristos perquè deixeu amics aquí.

Avui ha plogut sense parar tota la nit i tot el dia, i m’he despertat amb la sensació d’haver plorat tota la nit, tot i que jo no he vessat ni una llàgrima, em sembla que he dormit molt profundament. Els núvols tropicals han plorat per mi? Ara ja és fosc vespre, i ha parat de ploure i el que farem és celebrar que ja estem de vacances i prepararnos per a començar una nova etapa que espero amb molta emoció: el viatge. Estic contenta, sé que si deixem un munt d’amics vol dir que hem fet una cosa molt difícil, i tot i que despedir-se és dur, nosaltres comencem a caminar cap a casa, on ja tinc ganes de tornar. Però em sembla que en un moment s’estan barrejant dos moments diferents, la fi i el principi, i això fa aquesta sensació extranya.


Els últims dies ens hem fet fotos amb els amics de San Marcos, mentre viviem els últims moments de cada moment.

Murals



Aquestes són les últimes activitats que hem fet amb els grups de San Marcos, hem pintat tota l'escola amb murals. Potser com una manera d'estar segurs que ens recordaran, de deixar una empremta física en aquest petit racó de món, i un record ben clar del que han après els petits i joves de la comunitat i que la gent els miri amb més atenció.
Els murals els han pintat els nens i nenes, nosaltres només hem coordinat, i això ha omplert d'orgull als petits artistes hondurenys, que contents observen els resultats i exclamen: ¡queee boniiiitoo! Per a molts ha estat un plus de confiança en ells mateixos, i el millor és que ja es programen nous murals de cara al curs vinent, perquè tota la comunitat està encantada amb la nova decoració.
El gran mural dels joves, que ens va donar molta feina, és com un mapa ideal de la comunitat i petits i grans es posen a buscar detalls i es fan tips de riure observant les personetes que fan a dins les cases o fora al carrer.
Nosaltres també estem molt contents perquè hem vist plasmats els esforços de 10 mesos de tallers i activitats, i els resultats són preciosos i fantàstics!!

dimarts, 23 de novembre del 2010

II Cabildo Abierto*

Com si fos una obra de teatre van anar seient en petites cadiretes d’escola tot d’homes panxuts i amb les camises plenes de taques d’oli de la sopa que s’acabaven de menjar per dinar. A la comunitat no hi ha homes tant panxuts com ells, perquè tots treballen al camp i no els hi queda temps per ser tant panxuts, o sigui que hi ha homes panxuts, però no taaaant panxuts. També seien algunes dones molt engalanades amb cara d’estar molt avorrides que no van obrir la boca en tota l’estona, en total unes 15 persones. Eren La Corporación.
El passat 15 de novembre els veïns de les comunitats de la zona del Cuero, que depenen de l’Ajuntament de La Masica, van ser convocats per l'Alcalde i La Corporación al II Cabildo Abierto.
La representació va començar “Buenas tardes a todos, és un honor para nosotros bla bla bla” i amb una oració van encomanar la sessió al nostreparedéutotpoderós, seguida l’entonació del sagrat himne nacional. Hi havia dos temes principals a l’ordre del dia el primer era sobre la construcció de 7 aules per a un institut i que fa 10 anys que estaven esperant a la comunitat. Va ser molt benvingut, cap problema, ja hi ha organitzat un comitè, i tots els pares de família mans i mànigues per a la construcció del nou edifici. El segon era per parlar sobre els recursos aigua de la zona. El vice-alcalde ho va explicar amb una parrafada incomprensible de paraulotes tècniques o estúpides, al final algú altre va alcarir que ens estaven dient que estan disposats a vendre el riu 51% per La Corporación, 49% per a l’empresa. El riu fa temps que com tots els rius d’Hondures està amenaçat de mort, hi volen fer una hidroelèctrica. La gent de les comunitats estan decidies a no deixar-se pendre l’única riquesa que tenen, per això la resposta de boca d’un senyor amb les idees clares va ser clara: “Todos los ricos son unos pícaros”, que vol dir que prometen molt i després nyefa.
Com és d’esperar davant d’aqueta manifestació La Corporación, formada al seu total per rics pícaros, sinó a sant de que són a La Corporación, es va enfadar i un de molt panxut va saltar tot ofès per dir que que Hondures mai tiraria endavant sense diners estrangers, perquè Hondures no té res de res, i per tant ha de vendre lo únic que té que són els recursos naturals, als estrangers que invertiran per a que el pobre país creixi. En definitiva, que hem de confiar més en els rics, que no són pícaros sino que l’únic que volen és ajudar. El pitjor no era què deia, sino com ho deia, com si amonestés al seu nebot malcriat que ha fet una marranada.
I sabeu què feia l’alcalde mentre els veïns i els de La Corporación s’escridassaven. Doncs res, seia i callava i menjava amb gran delit un tros de carn de vaca. Devia ser bona perquè es va llepar tots els dits. No, no va obrir la boca i quan ho va fer, no vam entendre res, perquè resulta que l’home és pràcticament analfabet, diuen que no va acabar ni l’educació primària, però que al ser elegit alcalde a les últimes eleccions va aprendre a dibuixar la seva firma. Patètic.
Així que mentre l’alcalde assegut indiferent al centre de la reunió es llepava els dits, l’ex alcalde (aquest sí que és gros i panxut i ple de taques), ens obsequiava amb una arenga digna de borratxo que es vol fer el col·lega-vell-amic; el moderador tallava la paraula a l’única dona que es va aixecar a parlar i va dir unes paraules sensates en defensa de la dignitat de les persones. Van negar la paraula a moltes persones al·legant que es feia tard i que hi havia massa gent. I és que amb tanta escridassada els de La Corporación es posaven nerviosos i cada vegada parlaven més i deixaven parlar menys. Fins que el carismàtic alcalde es va aixecar amb parsimònia, i obviant totes les preguntes que els veïns havien fet va començar a murmurar alguna ximpleria entre els bigotis greixosos, que jo personalment no vaig entendre, i així la gent es va anar dispersant, cansats de tanta cridòria.
Ningú es va recordar de l’últim punt de l’ordre del dia els Acuerdos i Resoluciones, però els pícaros de La Corporación ja sabien des de feia estona quines eren les resoluciones que més els convenien, així que van pujar al seu bonic cotxe i apa siau, se’n van tornar cap a casa tal i com havien vingut, i res canviarà, i els rius moriran en mans estrangeres, i els pobres seran més pobres perquè sense rius ve el canvi climàtic, i les collites es fan malbé i el menjar cada vegada es més car, i molts ja no poden ni comprar frijoles per sembrar, però ningú no vol escoltar els seus precs.

* Normalment les ciutats a l’epoca colonial eren gobernades per cabildos, institucions de tipus municipal integrades per funcionaris designats per les autoritats colonials. En casos d’emergència es podien convocar cabildos abiertos on participaven els veïns. Avui dia el terme s’utilitza per designar una reunió on es convoquen els veïns per tal de pendre desisions conjuntes importants. font: http://es.wikipedia.org/wiki/Cabildo_abierto

La imatge és cortesia de Pau Urgell d'un mural pintat a Ecuador.

Intercambio con Olanchito



Primero fuimos a Olanchito a conocer al Grupo de Jóvenes de AJAASPIB de las comunidades de El Nance y Tacualtuzte, que coordinados por Monica realizan actividades similares a las de nuestro Grupo JAUR. Después ellos vinieron a conocer San Marcos, aunque con miedo porque no hay luz ni señal de celular. Pero todo fué rebién, la experiencia fué grande, divertida, intersante, y todos salieron con muy buenos nuevos amigos.
En la zona del Valle del Aguán el clima es completamente diferente, es Seco y hay tusas (cactus) y plantas espinosas, y el agua escasea, en cambio en la parte norte del Pico Bonito, en San MArcos, es verde y el agua abunda, los árboles son bien diferentes, por eso es que los jóvenes aprendieron un montón de cosas de las comunidades que fueron a conocer, tuvieron la oprtunidad de viajar a otras partes de su país, y conocer a jóvenes con inquietudes como a las suyas. Intercambiaron muchas cosas, comimos lichas y al final nos dimos los numeros de telefono y ahora hablan cada semana, dicen que en diciembre se van a reencontrar!