chismes de lagartos*

*Lagarto es como le dicen al cocodrilo

Dice mi primo que ha visto unos lagartos en el río. Dicen que hay dos! Se ve que Alan estaba en el Chorro del Coyol y vió uno no muy grande dentro del agua que se escondia entre dos piedras. Dice mi primo que Alan le contó de que el hermano de él le había dicho que han sido los españoles que los han tirardo allí, que los llevaban escondidos dentro de un termo y allí los hecharon para que nadie más se bañe en el río. Ellos como andan todo el día en la poza pues ya se los conocen y a ellos no les hacen nada porque saben como viven los largartos. Y así ya nadie va a pescar a la poza porque ahora todos tienen miedo y cuando los gringos vuelvan de vacaciones van a tener la poza lleniiiita de pescado. Porque esta Semana Santa quién se va a meter en el agua para pescar?!? Se nos arruinó la comidita con tanto lagarto!

Comença l'acció!

Jóvenes con Aventuras Unidos y Risueños, és el nom amb el que s'han autobatejat el grup de joves amb els que colaborem i organitzem activitats cada dissabte. Volen pintar un mural per dir a tothom el que pense, i fem excursions a llocs incríbles. Hi ha gent molt organitzada i amb moltes ganes, i això és el que reconforta d'estar visquent aquí, sentir que hi ha gent que encara creu en un món millor.

Vam anar a caminar a una cascada amb aquest grup que es preocupa pel medi ambient, i pel camí vam passar per un lloc on estaven talant arbres, i vam veure i sentir el crrreeeeeeeeeck! de quan cau un arbre... el problema és excessivament real. És tant real que costa de creure que sigui un problema, perquè per a molts és normal.

Bé han de menjar aquesta gent, i per a això necessiten un medi de subsistència, i siguin els frijoles, els maiz o les vaques, necessiten terres, terres sense arbres.

Esperem que el nostre granet de sorra, o millor dit, que la nostra llavor, contribueixi a la integritat del bosc.

Patja de Corozal

Corozal, un altre poble garífuna a prop de La Ceiba.
Un dia de pluja, una llarga passejada entre la sorra i les onades. Un mar remogut i marronós. Cel gris. Vent a la cara.
Les cases, la sorra i el mar. On comença la sorra comença la brutícia. La plaja és com un abocador. Sovint la gent tenen aquesta idea de que si ho llences, el mar i la terra ho faran desaparèixer. I allà están les ampolles i els plàstics, esperant.

Però de totes maneres l'aire marí ens va sentar molt bé. On s'acaben les cases comença la tranquilitat.
El carib més gris, és bonic.

garífunes

Sambo Creek és un poble garífuna. Garífunas o Zambos són els descendents dels esclaus africans que els colonitzadors espanyols portaven en vaixells des de el que avui és Nigèria. La versió més coneguda de la seva història és que van sobreviure a un naufragi prop de la illa de San Vicente, on es van ajuntar amb els caribes. Més tard els britànics van assaltar l'illa i van declarar els "negres" com enemics i els van deportar a les illes de Haití i també Roatán (Hondures), on molts van morir perquè la illa era massa petita i infèrtil per mantenir tota la població. Ara viuen per tota la costa nord d'Hondures, també a Nicaragua i Guatemala.


Quan els vam visitar i sentir la seva música i danses i els seus riures, a part de reconèixer el ritme africà dels tambors, ens van semblar un poble molt alegre i acollidor, i així es defineixen ells mateixos: "aquí siempre hay alegria" ens deia la noia de la foto.

Instruccions per a encendre un bon foc a la cuina:

- Recollir llenya, que sigui molt seca ( no és evident, si ha plogut els dies abans)

- Buscar tronquets fulletes o fibres de coco ben seques

- Aconseguir una mica de gas (líquid), si ets un principiant t'ajudarà. Es troba a les pulperies a 10 lempiras.

- Aconseguir paper ( no és fàcil en un poble on no arriba premsa)

- Aconseguir llumins

- Carregar-se de paciència

Primer de tot tenir al llar ben neta, netejar la cendra de focs anteriors.

Posar els petits branquillons secs i les fibres de coco seques al centre del fogó, i ruixar-ho amb una mica de gas (ser entenimentat per no causar cap desgràcia). Llençar un llumí amb molt de compte de no cremarte les pestanyes i de seguida afegir la llenya tant seca que has trobat. És important colocar adequadament els troncs per a no ofegar el foc, i això requereix molta pràctica, per tant no us puc explicar quin és el truco.

No treure la vista de les flames, ni remenarles gaire, i anar afegint troncs a cada estona per mantenir una temperatura alta i constant. Sempre sense ofegar el foc ni dispersar les brases.

Algú haurà de remenar la paella de tant en tant per a que no se't cremi l'àpetitós àpat que estás cuinant.

No perdre mai la paciència si és que vols menjar alguna cosa.

Abans de seure a taula, una bona dutxa per trure't la pudor de fum i de gas i les restes de cendra de les pestanyes és una bona idea si vols assaborir el menú més enllà del carbó.

El cap de setmana següent ot ser una bona idea seguir suplicant que et comprin una estufa de gas butà per petita que sigui, per tal de tenir temps lliure per fer alguna altra cosa que no sigui cuinar i encendre foc al llarg dels teus dies al poble.

EXPLORANT LA SELVA

EXPLORANT LA SELVA DEL PITAL from pau urgell on Vimeo.

escapada a Tela

TICK* WEEKEND from pau urgell on Vimeo.

Per fi, després d'un mes i mig d'estar visquent a les costes del Carib hem vist i tastat aquest mar míticament verd esmeralda, platges transparentes... Haviem passat molts dies al nostre petit i aïllat poblet de les muntanyes i ja teniem ganes d'escampar la boira: autobús i en una hora estem a Tela.

Tela és igual igual que Ceiba però més petit, i amb més mar; i relativament amb més turistes, però cal pensar que ara és temporada baixa, i que el país està bastant aixafat per la crisi de govern.
Tela té moltes coses per veure. Nosaltres vam llogar unes bicicletes torturadores i vam anar al Jardí botànic de Lancetilla. No és un jardí botènic qualsevol, està enmig de la selva i es dissol en ella. Vam veure el túnel de babú gegant, i una serp corall vermella (morta i mortal).
Després de dinar se'ns va ocórrer fer una becaina enmig del que semblava un prat verd, i vam haver de marxar cames ajudeu-me plens de garrapates... i sobre les nostres bicicletes torturadores vam arribar amb el cul escaldat a la platja on vam fer un banyet de final de tarda.

L'endemà ben d'hora vam anar en barca fins a Punta Sal, una zona verge, selvàtica i amb platges paradisíaques. El Pau va inercanviar unes paraules amb els monos aulladores, i la Caterina unes manotades amb els mosquits.Després d'un snorkel passat per aigua, un merescut dinar i platgeta i migdiada a l'hamaca. Encara no estem segurs de si ens hi quedariem a viure...

primera activitat amb el grup de joves de San Marcos

vida suave, San Marcos febrer