Haviem sopat tranquilament sota els arbres i preniem cervesa artesanal xerrant de música i d’ocells. El gringo ens havia ensenyat la seva guitarra i ens convidava a uns gotets de ron, estavem contents perquè ens havia acollit tant bé, ens explicava coses molt interessants sobre els ocells i el llac, i ens tractava com amics. Ens explicava qui hi havia per allà, molts australians passen en aquesta època, com que al seu país ara fa molt de fred aprofiten per viatjar per aquestes terres càlides. També hi havia gringos i canadencs que estan per tot arreu, i uns xilens. Tots van desaparèixer i van quedar els xilens i ens vam apropar a xerrar amb ells, les cerveses ens havien donat ganes de conversa. Ella era xilena i ell hondureny instalat a Guate. Què feu, què feu... tal i qual, nosaltres voluntaris, uy! Quin moment per venir, sí sí crisis per aquí crisis per allà... oh, però sempre pots treballar de cambrera, uf, preferira treballar d’una altra cosa, la veritat...
D’aquí vam passar als tòpics: llatinoamèrica és plena de gent feliç i somrient, després vam descobrir que si nosaltres no sempre els veiem somriure és per culpa nostra, perquè és a nosaltres que no ens somriuen, perquè sóm espanyols, i ja se sap que els espanyols van portar tot el dolor a aquestes terres, que es veu que són seves, de la noia xilena. Perquè ella té molta experiència, es veu que ha viscut a Mèxic i que enyora tant el menjar i el peyote i la marihuana, la millor del món...
Total que els gens dels conquistadors encara els portem nosaltres a la sang, però ella no sap res d’un tal Pinochet...
Sembla que el fet de que jo no vulgui ser cambrera converteix a tots els espanyols, no sé si a algú més també, en inútils, egoístes, corruptes i en definitiva éssers malvats. Ella ho sap perquè la seva germana fa 7 anys que és cambrera a Barcelona. Diu que ella tb hi va ser d’ilegal durant un temps, però l’únic que li va agradar va ser Gaudí...
Jo vaig desistir de parlar amb ella, perquè estava clar que només em volia insultar. Així que em vaig estirar a l’hamaca a veure les fulles dels arbres en la nit i a meditar. Però ella es va atansar a preguntarme si jo volia veure la seva artesania, allò que havia après al carrer i no a l’ecola. Crec que també la va molestar molt que jo hagués estudiat Belles Arts a l’Universitat. El cas és que es va passar la resta de la nit insultant-me. Al final la va molestar molt que el Pau i jo parléssim en català i també ens va insultar a tots dos per això. Per sort es dirigia al noi hondureny, que pobre ho aguantava com podia, tractant de calmar-la.
Mai m’havia trobat algú que tant ràpid em jutgés per tant poques paraules d’una manera tant dràstica i espantosa... Em vaig passar la nit pensant-hi. Sobretot perquè jo em vaig retirar de la conversa i no vaig voler contestar a les seves provocacions. Vaig seguir xerrant amb en Robert, el gringo.
Però m’ho havia guardat tot dins meu serenament, i m’estava costava païr-ho, sempre he sigut molt sensible a les crítiques, però allò no era cap crítica...
Havia decidit que no valia la pena parlar-hi, i això és molt lleig. Que no mereixia discutir-hi, perquè ella estava tant convençuda del que deia que qualsevol refutació meva a la seva hipòtesis es convertia en excusa per seguir-me atacant. Semblava que el peyote o el que fos havia fet llarg efecte. Suposo que un any a Mèxic dóna per molt.
Després de parlar-ho amb el Pau, crec que n’he tret un aprenentatge i una decisió. He decidit estar més atenta als meus propis prejudicis, evitarlos, i tractar d’esborrarlos. Jo no vull ser com ella. Ja ho sabia abans que els prejudicis són lletjos i fan mal, fan a les persones estúpides, i fan perdre oportunitats d’intercanvi. Així que fora prejudicis, obrim bé els ulls per poder detectar-los.
També he après a ser més forta, tornant a la meva alta sensibilitat a les crítiques. Crec que estic aprenent a ser algú. És a dir a saber què vull i què no, i així definir breument els contorns. L’endemà a pesar de la lleugera goma, em sentia bastant sencera, més segura de mí maeixa. Crec que em vaig defensar el millor que vaig poder, és a dir amb la calma i la tranquilitat de no posar-me a la seva alçada.
P.D. Al cap i a la fi aquí sóc jo l’extrangera, l’extranya. I per tant corresponc a un tipus de patró, i sóc víctima de constants prejudicis: gringa, preferentment d’Estats Units, i per tant amb diners. Tothom em parla en anglès sempre, i ens intenten vendre de tot. Ens toca pagar més car algunes coses, i aguntar certs comentaris. I sobretot moltes mirades de tota mena que m’incomoden profundament. Està clar que la situació és inversa a qualsevol Hondureny extranger a Espanya, que més aviat serà ignorat per la majoria de mirades, excepte la policia caça-sense-papers.
Però tots passem por vers el deconegut.
