II Cabildo Abierto*

Com si fos una obra de teatre van anar seient en petites cadiretes d’escola tot d’homes panxuts i amb les camises plenes de taques d’oli de la sopa que s’acabaven de menjar per dinar. A la comunitat no hi ha homes tant panxuts com ells, perquè tots treballen al camp i no els hi queda temps per ser tant panxuts, o sigui que hi ha homes panxuts, però no taaaant panxuts. També seien algunes dones molt engalanades amb cara d’estar molt avorrides que no van obrir la boca en tota l’estona, en total unes 15 persones. Eren La Corporación.
El passat 15 de novembre els veïns de les comunitats de la zona del Cuero, que depenen de l’Ajuntament de La Masica, van ser convocats per l'Alcalde i La Corporación al II Cabildo Abierto.
La representació va començar “Buenas tardes a todos, és un honor para nosotros bla bla bla” i amb una oració van encomanar la sessió al nostreparedéutotpoderós, seguida l’entonació del sagrat himne nacional. Hi havia dos temes principals a l’ordre del dia el primer era sobre la construcció de 7 aules per a un institut i que fa 10 anys que estaven esperant a la comunitat. Va ser molt benvingut, cap problema, ja hi ha organitzat un comitè, i tots els pares de família mans i mànigues per a la construcció del nou edifici. El segon era per parlar sobre els recursos aigua de la zona. El vice-alcalde ho va explicar amb una parrafada incomprensible de paraulotes tècniques o estúpides, al final algú altre va alcarir que ens estaven dient que estan disposats a vendre el riu 51% per La Corporación, 49% per a l’empresa. El riu fa temps que com tots els rius d’Hondures està amenaçat de mort, hi volen fer una hidroelèctrica. La gent de les comunitats estan decidies a no deixar-se pendre l’única riquesa que tenen, per això la resposta de boca d’un senyor amb les idees clares va ser clara: “Todos los ricos son unos pícaros”, que vol dir que prometen molt i després nyefa.
Com és d’esperar davant d’aqueta manifestació La Corporación, formada al seu total per rics pícaros, sinó a sant de que són a La Corporación, es va enfadar i un de molt panxut va saltar tot ofès per dir que que Hondures mai tiraria endavant sense diners estrangers, perquè Hondures no té res de res, i per tant ha de vendre lo únic que té que són els recursos naturals, als estrangers que invertiran per a que el pobre país creixi. En definitiva, que hem de confiar més en els rics, que no són pícaros sino que l’únic que volen és ajudar. El pitjor no era què deia, sino com ho deia, com si amonestés al seu nebot malcriat que ha fet una marranada.
I sabeu què feia l’alcalde mentre els veïns i els de La Corporación s’escridassaven. Doncs res, seia i callava i menjava amb gran delit un tros de carn de vaca. Devia ser bona perquè es va llepar tots els dits. No, no va obrir la boca i quan ho va fer, no vam entendre res, perquè resulta que l’home és pràcticament analfabet, diuen que no va acabar ni l’educació primària, però que al ser elegit alcalde a les últimes eleccions va aprendre a dibuixar la seva firma. Patètic.
Així que mentre l’alcalde assegut indiferent al centre de la reunió es llepava els dits, l’ex alcalde (aquest sí que és gros i panxut i ple de taques), ens obsequiava amb una arenga digna de borratxo que es vol fer el col·lega-vell-amic; el moderador tallava la paraula a l’única dona que es va aixecar a parlar i va dir unes paraules sensates en defensa de la dignitat de les persones. Van negar la paraula a moltes persones al·legant que es feia tard i que hi havia massa gent. I és que amb tanta escridassada els de La Corporación es posaven nerviosos i cada vegada parlaven més i deixaven parlar menys. Fins que el carismàtic alcalde es va aixecar amb parsimònia, i obviant totes les preguntes que els veïns havien fet va començar a murmurar alguna ximpleria entre els bigotis greixosos, que jo personalment no vaig entendre, i així la gent es va anar dispersant, cansats de tanta cridòria.
Ningú es va recordar de l’últim punt de l’ordre del dia els Acuerdos i Resoluciones, però els pícaros de La Corporación ja sabien des de feia estona quines eren les resoluciones que més els convenien, així que van pujar al seu bonic cotxe i apa siau, se’n van tornar cap a casa tal i com havien vingut, i res canviarà, i els rius moriran en mans estrangeres, i els pobres seran més pobres perquè sense rius ve el canvi climàtic, i les collites es fan malbé i el menjar cada vegada es més car, i molts ja no poden ni comprar frijoles per sembrar, però ningú no vol escoltar els seus precs.

* Normalment les ciutats a l’epoca colonial eren gobernades per cabildos, institucions de tipus municipal integrades per funcionaris designats per les autoritats colonials. En casos d’emergència es podien convocar cabildos abiertos on participaven els veïns. Avui dia el terme s’utilitza per designar una reunió on es convoquen els veïns per tal de pendre desisions conjuntes importants. font: http://es.wikipedia.org/wiki/Cabildo_abierto

La imatge és cortesia de Pau Urgell d'un mural pintat a Ecuador.

Intercambio con Olanchito

Primero fuimos a Olanchito a conocer al Grupo de Jóvenes de AJAASPIB de las comunidades de El Nance y Tacualtuzte, que coordinados por Monica realizan actividades similares a las de nuestro Grupo JAUR. Después ellos vinieron a conocer San Marcos, aunque con miedo porque no hay luz ni señal de celular. Pero todo fué rebién, la experiencia fué grande, divertida, intersante, y todos salieron con muy buenos nuevos amigos.
En la zona del Valle del Aguán el clima es completamente diferente, es Seco y hay tusas (cactus) y plantas espinosas, y el agua escasea, en cambio en la parte norte del Pico Bonito, en San MArcos, es verde y el agua abunda, los árboles son bien diferentes, por eso es que los jóvenes aprendieron un montón de cosas de las comunidades que fueron a conocer, tuvieron la oprtunidad de viajar a otras partes de su país, y conocer a jóvenes con inquietudes como a las suyas. Intercambiaron muchas cosas, comimos lichas y al final nos dimos los numeros de telefono y ahora hablan cada semana, dicen que en diciembre se van a reencontrar!

Yo me cepillo los dientes todos los dias

La licha y el tacuazín

Primer va ser el mango. Després l’aguacate. Finalment va arribar el rambutan o litxa. Amb un aspecte extravagant, de seguida ens va agradar. Tot pelut, pot ser groc, verd o vermell, i té una varietat de sabors ben sorprenents. Vam començar comprant-ne de deu en deu. Ara ja els comprem per centenars, o directament li comprem tots els que porta en aquell cubell, la noieta que els ve a vendre casa per casa. Ens hem convertit en el seu millor client.

Cada dia menjavem un munt de litxes, convidavem als nostres hostes, als nens que passaven per casa o en regalavem a alguns amics. Que bones que son! Però hi havia algú més a qui també li agradava el rambutan. Ens trobavem les closques barrejades amb la fruita, però pensavem que era algú que s’havia equivocat al llençar-les. Després vam descobrir unes petjades enfangades per sobre els plats, seria algun gat trapella fent de les seves? Però també vam veure uns excrements ben extranys, i els gats no mengen fruita, que jo sàpiga. Un altre dia al matí vam tornar a trobar més rastres, i un munt de litxes menjades. No hi havia dubte: algun animaló nocturn ens estava fotent les litxes.

I va ser aquell mateix dia, dins la caixa del menjar. Allà estava, una gran bola de pèl, dormint profundament sense immutar-se el més mínim dels nostres sorolls. Ai, ai, ai, què podia ser allò? Fins que no vam moure la caixa no va treure el cap. -Sembla una ratota gegant!- De seguida vam avisar la Merari, una amiga que passava per allà. – És un tacuazín!!!-.


Es tracta d’un mamifer marsupial, parent llunyà dels cangurs i els coales. Té una marsopa, com un plec en la pell on s’hi posen totes les cries recent nascudes. A més té la peculiar habilitat de fer-se el mort quan està ferit o en perill, reduïnt fins i tot els batecs del cor, i així esperar el moment adequat per a fugir corrent.

Nosaltres vam estar ben contents de tenir un tacuazín a casa, ja que el conexiem per una cançó per nens on ell i altres animalons fan una festa al bosc. Però a la resta de gent no li faria tanta gràcia tenir-lo per allà, i encara menys al veí, doncs té molt mala fama de caçar gallines i fins i tot matar pollets tan sols per plaer (el tacuazín, es clar). És terriblement dolent. Vam decidir no parlar-ne gaire no fos cas que el vinguessin a capturar.



El vam acollir amb il·lusió com a mascota. Cada nit ens visitava i li donavem algunes fruites. Però ell no en tenia mai prou. Mentre dormiem, començava a tafanejar per la cuina. Ens deixava els plats bruts, alguna caca al racó, pots de vidre trencats, sen’ns menjava les litxes... molt poc delicat, la veritat. Això de compartir pis ja se sap. Al principi tot és molt fàcil, però tard o d’hora la convivència passa factura.

També ens hem assabentat que és bastant brut, que porta paràsits i malalties de tot tipus, així que ja no ens fa tanta gràcia tenir-lo per allà. De fet ja en tenim ben bé un tip i només volem que marxi. A més és molt lleig. Però no sabem com dir-li. Em sembla que no ens entén gaire, o es fa el boig. No ho sé. Potser pel poc que ens queda, el deixarem que es quedi, i ja s’espavilarà el propietari quan li tornem la casa al desembre.