La licha y el tacuazín

Primer va ser el mango. Després l’aguacate. Finalment va arribar el rambutan o litxa. Amb un aspecte extravagant, de seguida ens va agradar. Tot pelut, pot ser groc, verd o vermell, i té una varietat de sabors ben sorprenents. Vam començar comprant-ne de deu en deu. Ara ja els comprem per centenars, o directament li comprem tots els que porta en aquell cubell, la noieta que els ve a vendre casa per casa. Ens hem convertit en el seu millor client.

Cada dia menjavem un munt de litxes, convidavem als nostres hostes, als nens que passaven per casa o en regalavem a alguns amics. Que bones que son! Però hi havia algú més a qui també li agradava el rambutan. Ens trobavem les closques barrejades amb la fruita, però pensavem que era algú que s’havia equivocat al llençar-les. Després vam descobrir unes petjades enfangades per sobre els plats, seria algun gat trapella fent de les seves? Però també vam veure uns excrements ben extranys, i els gats no mengen fruita, que jo sàpiga. Un altre dia al matí vam tornar a trobar més rastres, i un munt de litxes menjades. No hi havia dubte: algun animaló nocturn ens estava fotent les litxes.

I va ser aquell mateix dia, dins la caixa del menjar. Allà estava, una gran bola de pèl, dormint profundament sense immutar-se el més mínim dels nostres sorolls. Ai, ai, ai, què podia ser allò? Fins que no vam moure la caixa no va treure el cap. -Sembla una ratota gegant!- De seguida vam avisar la Merari, una amiga que passava per allà. – És un tacuazín!!!-.


Es tracta d’un mamifer marsupial, parent llunyà dels cangurs i els coales. Té una marsopa, com un plec en la pell on s’hi posen totes les cries recent nascudes. A més té la peculiar habilitat de fer-se el mort quan està ferit o en perill, reduïnt fins i tot els batecs del cor, i així esperar el moment adequat per a fugir corrent.

Nosaltres vam estar ben contents de tenir un tacuazín a casa, ja que el conexiem per una cançó per nens on ell i altres animalons fan una festa al bosc. Però a la resta de gent no li faria tanta gràcia tenir-lo per allà, i encara menys al veí, doncs té molt mala fama de caçar gallines i fins i tot matar pollets tan sols per plaer (el tacuazín, es clar). És terriblement dolent. Vam decidir no parlar-ne gaire no fos cas que el vinguessin a capturar.



El vam acollir amb il·lusió com a mascota. Cada nit ens visitava i li donavem algunes fruites. Però ell no en tenia mai prou. Mentre dormiem, començava a tafanejar per la cuina. Ens deixava els plats bruts, alguna caca al racó, pots de vidre trencats, sen’ns menjava les litxes... molt poc delicat, la veritat. Això de compartir pis ja se sap. Al principi tot és molt fàcil, però tard o d’hora la convivència passa factura.

També ens hem assabentat que és bastant brut, que porta paràsits i malalties de tot tipus, així que ja no ens fa tanta gràcia tenir-lo per allà. De fet ja en tenim ben bé un tip i només volem que marxi. A més és molt lleig. Però no sabem com dir-li. Em sembla que no ens entén gaire, o es fa el boig. No ho sé. Potser pel poc que ens queda, el deixarem que es quedi, i ja s’espavilarà el propietari quan li tornem la casa al desembre.