¡Honduras, todo está aquí!

Com ja sabeu, quan ensenyes casa teva a algú és com si et posessis unes noves ulleres i mires amb uns ulls nous el que havies vist sempre. Aquest mes hem tingut visites. Ens hem posat les ulleres europees uns dies i hem mirat Hondures, i també hem reflexionat molt.

-Amb aquestes ulleres noves es veu tot preciós! -va dir.

I és que Hondures de vegades té coses meravelloses. Altres vegades també, però les meravelles poden ser molt diferents, i et pot fascinar amb coses molt variades, tal com diu el títol -típic refrany hondureny, del que els hondurenys estan molt satisfets, tot i que molts no tenen ulleres-: ¡todo está aquí!
El país que hem recorregut deu ser la cara bonita, muy bonita d'Honduras! I estem contents d'haverla conegut.

A Roatán, islas de la Bahia, ens va atrapar el seu ritme, com diu la cançó de Polache "no soy Robinso Crusó, pero si he de naufragar, que sea en las islas de la bahia y que no me vengan a buscar". A West Bay no pots quasi nadar perquè et trobes la barrera de corall, només pots posarte unes ulleres i unes pataletas i mirar els peixos i meravellarte. Per això ens vam decidir a fer un bateig. El Pau i jo no erem creients però crec que rapidet ens afiliarem a l'església scuba diving. Ja frisem per tornar i treurens el carnet Open Water.

- És com volar entre peixets de mil colors! -va dir.

Copán és molt bonic, baixes del bus sacsejat i fet pols, però de seguida l'ambient tranquil t'embolcalla. Diuen que Tikal és New York i Copán París, un té rascacels, l'altre gran quantitat d'escultures. És brutal perquè et trobes cara a cara amb els mayas, cares esculpides a la pedra et miren amb grossos ulls rasgats. Si ens trobessim de veritat amb un rey maya, imagino que ens faria més aviat riure perquè eren ben chaparritos, no aixecaven gaire més d'un metre, però les imponents escultures d'aquests reis semi divinitats cohibeixen. La seva història és confusa i està plena de la nostra imaginació i les ganes del guia de guanyarse una bona propina fan que inventi part de l'explicació. Però diuen que deien que l'home venia del mais i que feien sacrificis humans. Després van abandonar les ciutats i les escultures i la selva ho va envaïr tot, fins que van arribar els espanyols, que només van trobar pobres camperols.

San Marcos és una altra cara d'aquest verd país, i ha estat molt interessant acollir les visites a la nostra casa del poble, per netejarnos les ulleres. Tothom, amb gran esforç va intentar adaptar-se a les condicions de vida... aleshores ens vam adonar del que realment estavem vivint. A les llargues converses de sobretaula, vam intentar compendre què és Centreamèrica, què és la crisis, què fem a San Marcos. Igualment vam disfrutar del riu, vam exfoliarnos la pell amb la seva sorra fina i ens vam netejar els ànims almb la seva aigua fresca i el paisatge verd.

Parlant de rius, i per acabar el relat, només us explicaré de quin color són els rius a altres bandes del país on la terra és roja, i no queden boscos. L'aigua s'endu la terra, que bloqueja els camins i esfondra cases, i el riu baixa coloradito. Veure-ho des del bus al entrar al valle de Copán feia trencar el cor. Com si la terra sangrés plorant pels arbres tallats.

Més fotos genials dels nostres companys de viatge:
Caoscalma. Fotos de la Marga del viatge.
Fotos del Jordi Serrano del viatge, que en part vam compartir.