Instruccions

el Viatge, Mèxic i Guatemala

els últims moments de cada moment.

Van venir a despedir-se i es van esperar a casa fins que vam pujar al cotxe que ens allunyaria del que sembla el racó més perdut del país més invisible, i que per a nosaltres ha estat el centre del món durant un any. Ara que ja s’ha acabat i que sé que no tornaré en aquest poble, o no hi tornaré en molt de temps, m’ha quedat una sensació extranya.
Ara tinc moltes ganes de passar pàgina, de deixar el poble de les muntanyes i escapar de les rutines miserables del món rural, que sovint durant aquest any m’han fet sentir com atrapada, ara tinc ganes de volar. Posar distància per digerir l’experiència tant forta i intensa i poder valorar què n’he de fer de tot això.
De moment pensar en ells i elles i en el paisatge on hem viscut i saber que no els veuré més em fa trista, és normal.

Voldria escriure coses molt importants sobre aquests moments, però no em surt, no sé què pensar. Tot és molt recent, i estic emocionada per tot el que està passant. No em puc creure que l’any estigui a punt d’acabar, i se’m barreja el desitg de seguir endavant i el lent procés de despedida en el que ens hem submergit les últimes setmanes. Em sembla que vaig corrents per un camí, surto d’un punt per arribar al següent, però no arribo mai, em sento com caminant sobre un terra que es mou, no sé ben bé què sentir. Em recorda la primera vegada que vaig haver de creuar el pon hamca sobre el riu, el riu allà baix, el pont es veia ten feble, a cada passa trontollava, però el paisatge era tant bonic que havia d’aixecar la vista i mirar el verd dels arbres, aleshores no veia on posava els peus i els taulons es movien sobre l’aigua. Algú al poble ho deia més sensill, esteu contents perquè torneu a veure les famílies, però també una mica tristos perquè deixeu amics aquí.

Avui ha plogut sense parar tota la nit i tot el dia, i m’he despertat amb la sensació d’haver plorat tota la nit, tot i que jo no he vessat ni una llàgrima, em sembla que he dormit molt profundament. Els núvols tropicals han plorat per mi? Ara ja és fosc vespre, i ha parat de ploure i el que farem és celebrar que ja estem de vacances i prepararnos per a començar una nova etapa que espero amb molta emoció: el viatge. Estic contenta, sé que si deixem un munt d’amics vol dir que hem fet una cosa molt difícil, i tot i que despedir-se és dur, nosaltres comencem a caminar cap a casa, on ja tinc ganes de tornar. Però em sembla que en un moment s’estan barrejant dos moments diferents, la fi i el principi, i això fa aquesta sensació extranya.


Els últims dies ens hem fet fotos amb els amics de San Marcos, mentre viviem els últims moments de cada moment.

Murals

Aquestes són les últimes activitats que hem fet amb els grups de San Marcos, hem pintat tota l'escola amb murals. Potser com una manera d'estar segurs que ens recordaran, de deixar una empremta física en aquest petit racó de món, i un record ben clar del que han après els petits i joves de la comunitat i que la gent els miri amb més atenció.
Els murals els han pintat els nens i nenes, nosaltres només hem coordinat, i això ha omplert d'orgull als petits artistes hondurenys, que contents observen els resultats i exclamen: ¡queee boniiiitoo! Per a molts ha estat un plus de confiança en ells mateixos, i el millor és que ja es programen nous murals de cara al curs vinent, perquè tota la comunitat està encantada amb la nova decoració.
El gran mural dels joves, que ens va donar molta feina, és com un mapa ideal de la comunitat i petits i grans es posen a buscar detalls i es fan tips de riure observant les personetes que fan a dins les cases o fora al carrer.
Nosaltres també estem molt contents perquè hem vist plasmats els esforços de 10 mesos de tallers i activitats, i els resultats són preciosos i fantàstics!!

II Cabildo Abierto*

Com si fos una obra de teatre van anar seient en petites cadiretes d’escola tot d’homes panxuts i amb les camises plenes de taques d’oli de la sopa que s’acabaven de menjar per dinar. A la comunitat no hi ha homes tant panxuts com ells, perquè tots treballen al camp i no els hi queda temps per ser tant panxuts, o sigui que hi ha homes panxuts, però no taaaant panxuts. També seien algunes dones molt engalanades amb cara d’estar molt avorrides que no van obrir la boca en tota l’estona, en total unes 15 persones. Eren La Corporación.
El passat 15 de novembre els veïns de les comunitats de la zona del Cuero, que depenen de l’Ajuntament de La Masica, van ser convocats per l'Alcalde i La Corporación al II Cabildo Abierto.
La representació va començar “Buenas tardes a todos, és un honor para nosotros bla bla bla” i amb una oració van encomanar la sessió al nostreparedéutotpoderós, seguida l’entonació del sagrat himne nacional. Hi havia dos temes principals a l’ordre del dia el primer era sobre la construcció de 7 aules per a un institut i que fa 10 anys que estaven esperant a la comunitat. Va ser molt benvingut, cap problema, ja hi ha organitzat un comitè, i tots els pares de família mans i mànigues per a la construcció del nou edifici. El segon era per parlar sobre els recursos aigua de la zona. El vice-alcalde ho va explicar amb una parrafada incomprensible de paraulotes tècniques o estúpides, al final algú altre va alcarir que ens estaven dient que estan disposats a vendre el riu 51% per La Corporación, 49% per a l’empresa. El riu fa temps que com tots els rius d’Hondures està amenaçat de mort, hi volen fer una hidroelèctrica. La gent de les comunitats estan decidies a no deixar-se pendre l’única riquesa que tenen, per això la resposta de boca d’un senyor amb les idees clares va ser clara: “Todos los ricos son unos pícaros”, que vol dir que prometen molt i després nyefa.
Com és d’esperar davant d’aqueta manifestació La Corporación, formada al seu total per rics pícaros, sinó a sant de que són a La Corporación, es va enfadar i un de molt panxut va saltar tot ofès per dir que que Hondures mai tiraria endavant sense diners estrangers, perquè Hondures no té res de res, i per tant ha de vendre lo únic que té que són els recursos naturals, als estrangers que invertiran per a que el pobre país creixi. En definitiva, que hem de confiar més en els rics, que no són pícaros sino que l’únic que volen és ajudar. El pitjor no era què deia, sino com ho deia, com si amonestés al seu nebot malcriat que ha fet una marranada.
I sabeu què feia l’alcalde mentre els veïns i els de La Corporación s’escridassaven. Doncs res, seia i callava i menjava amb gran delit un tros de carn de vaca. Devia ser bona perquè es va llepar tots els dits. No, no va obrir la boca i quan ho va fer, no vam entendre res, perquè resulta que l’home és pràcticament analfabet, diuen que no va acabar ni l’educació primària, però que al ser elegit alcalde a les últimes eleccions va aprendre a dibuixar la seva firma. Patètic.
Així que mentre l’alcalde assegut indiferent al centre de la reunió es llepava els dits, l’ex alcalde (aquest sí que és gros i panxut i ple de taques), ens obsequiava amb una arenga digna de borratxo que es vol fer el col·lega-vell-amic; el moderador tallava la paraula a l’única dona que es va aixecar a parlar i va dir unes paraules sensates en defensa de la dignitat de les persones. Van negar la paraula a moltes persones al·legant que es feia tard i que hi havia massa gent. I és que amb tanta escridassada els de La Corporación es posaven nerviosos i cada vegada parlaven més i deixaven parlar menys. Fins que el carismàtic alcalde es va aixecar amb parsimònia, i obviant totes les preguntes que els veïns havien fet va començar a murmurar alguna ximpleria entre els bigotis greixosos, que jo personalment no vaig entendre, i així la gent es va anar dispersant, cansats de tanta cridòria.
Ningú es va recordar de l’últim punt de l’ordre del dia els Acuerdos i Resoluciones, però els pícaros de La Corporación ja sabien des de feia estona quines eren les resoluciones que més els convenien, així que van pujar al seu bonic cotxe i apa siau, se’n van tornar cap a casa tal i com havien vingut, i res canviarà, i els rius moriran en mans estrangeres, i els pobres seran més pobres perquè sense rius ve el canvi climàtic, i les collites es fan malbé i el menjar cada vegada es més car, i molts ja no poden ni comprar frijoles per sembrar, però ningú no vol escoltar els seus precs.

* Normalment les ciutats a l’epoca colonial eren gobernades per cabildos, institucions de tipus municipal integrades per funcionaris designats per les autoritats colonials. En casos d’emergència es podien convocar cabildos abiertos on participaven els veïns. Avui dia el terme s’utilitza per designar una reunió on es convoquen els veïns per tal de pendre desisions conjuntes importants. font: http://es.wikipedia.org/wiki/Cabildo_abierto

La imatge és cortesia de Pau Urgell d'un mural pintat a Ecuador.

Intercambio con Olanchito

Primero fuimos a Olanchito a conocer al Grupo de Jóvenes de AJAASPIB de las comunidades de El Nance y Tacualtuzte, que coordinados por Monica realizan actividades similares a las de nuestro Grupo JAUR. Después ellos vinieron a conocer San Marcos, aunque con miedo porque no hay luz ni señal de celular. Pero todo fué rebién, la experiencia fué grande, divertida, intersante, y todos salieron con muy buenos nuevos amigos.
En la zona del Valle del Aguán el clima es completamente diferente, es Seco y hay tusas (cactus) y plantas espinosas, y el agua escasea, en cambio en la parte norte del Pico Bonito, en San MArcos, es verde y el agua abunda, los árboles son bien diferentes, por eso es que los jóvenes aprendieron un montón de cosas de las comunidades que fueron a conocer, tuvieron la oprtunidad de viajar a otras partes de su país, y conocer a jóvenes con inquietudes como a las suyas. Intercambiaron muchas cosas, comimos lichas y al final nos dimos los numeros de telefono y ahora hablan cada semana, dicen que en diciembre se van a reencontrar!

Yo me cepillo los dientes todos los dias

La licha y el tacuazín

Primer va ser el mango. Després l’aguacate. Finalment va arribar el rambutan o litxa. Amb un aspecte extravagant, de seguida ens va agradar. Tot pelut, pot ser groc, verd o vermell, i té una varietat de sabors ben sorprenents. Vam començar comprant-ne de deu en deu. Ara ja els comprem per centenars, o directament li comprem tots els que porta en aquell cubell, la noieta que els ve a vendre casa per casa. Ens hem convertit en el seu millor client.

Cada dia menjavem un munt de litxes, convidavem als nostres hostes, als nens que passaven per casa o en regalavem a alguns amics. Que bones que son! Però hi havia algú més a qui també li agradava el rambutan. Ens trobavem les closques barrejades amb la fruita, però pensavem que era algú que s’havia equivocat al llençar-les. Després vam descobrir unes petjades enfangades per sobre els plats, seria algun gat trapella fent de les seves? Però també vam veure uns excrements ben extranys, i els gats no mengen fruita, que jo sàpiga. Un altre dia al matí vam tornar a trobar més rastres, i un munt de litxes menjades. No hi havia dubte: algun animaló nocturn ens estava fotent les litxes.

I va ser aquell mateix dia, dins la caixa del menjar. Allà estava, una gran bola de pèl, dormint profundament sense immutar-se el més mínim dels nostres sorolls. Ai, ai, ai, què podia ser allò? Fins que no vam moure la caixa no va treure el cap. -Sembla una ratota gegant!- De seguida vam avisar la Merari, una amiga que passava per allà. – És un tacuazín!!!-.


Es tracta d’un mamifer marsupial, parent llunyà dels cangurs i els coales. Té una marsopa, com un plec en la pell on s’hi posen totes les cries recent nascudes. A més té la peculiar habilitat de fer-se el mort quan està ferit o en perill, reduïnt fins i tot els batecs del cor, i així esperar el moment adequat per a fugir corrent.

Nosaltres vam estar ben contents de tenir un tacuazín a casa, ja que el conexiem per una cançó per nens on ell i altres animalons fan una festa al bosc. Però a la resta de gent no li faria tanta gràcia tenir-lo per allà, i encara menys al veí, doncs té molt mala fama de caçar gallines i fins i tot matar pollets tan sols per plaer (el tacuazín, es clar). És terriblement dolent. Vam decidir no parlar-ne gaire no fos cas que el vinguessin a capturar.



El vam acollir amb il·lusió com a mascota. Cada nit ens visitava i li donavem algunes fruites. Però ell no en tenia mai prou. Mentre dormiem, començava a tafanejar per la cuina. Ens deixava els plats bruts, alguna caca al racó, pots de vidre trencats, sen’ns menjava les litxes... molt poc delicat, la veritat. Això de compartir pis ja se sap. Al principi tot és molt fàcil, però tard o d’hora la convivència passa factura.

També ens hem assabentat que és bastant brut, que porta paràsits i malalties de tot tipus, així que ja no ens fa tanta gràcia tenir-lo per allà. De fet ja en tenim ben bé un tip i només volem que marxi. A més és molt lleig. Però no sabem com dir-li. Em sembla que no ens entén gaire, o es fa el boig. No ho sé. Potser pel poc que ens queda, el deixarem que es quedi, i ja s’espavilarà el propietari quan li tornem la casa al desembre.

Día de la Reflexión

Miramos el calendario y contamos que tan solo nos quedan unas diez sesiones de taller con los grupos, y todavía hay tantas cosas por hacer! Como siempre pensamos que lo mejor seria que esos talleres fueran suyos, de los grupos, para que ellos decidieran lo que querían hacer en este espacio, así que se lo preguntamos en el Día de la Reflexión.
Primero quisimos recordar todas las cosas que habíamos estado haciendo durante los ocho meses que llevamos trabajando. Los niños y niñas se acordaban de un montón de cosas, de detalles que nosotros no habríamos ni pensado, de anécdotas que no les dábamos importancia, de momentos que eran especiales para ellos. También se acordaron de tantas actividades, y de las cosas que habían aprendido. Lo anotamos todo en una gran página, y después, mientras jugábamos cada uno fue a decir cuál era la cosa que le había gustado más y la que le había gustado menos.
Después bailamos todos juntos dándonos las manos y formando un círculo. Pau tocaba el charango bien animado y divertido. Al parar la música cada uno dijo lo que le gustaría hacer en los siguientes talleres. Entendimos que todos tenían muchas ganas de pintar y seguir viendo animales.
Entonces llegó el momento de la reflexión, reflexión personal. Nos tumbamos en el piso, pero sin dormirnos, y tratamos de relajarnos y concentrarnos cada uno en sí mismo, y de pensar un poco. Pensar en nosotros, en quienes somos. Y también en cómo somos con los demás. Cómo nos hemos portado en la escuela y con los amigos, o en casa con mamá y los hermanos y hermanas. Porque aunque todos somos buenas personas, a veces hacemos cosas que sabemos que no están muy bien, como cuando peleamos con las amigas, o no hacemos caso a mamá. Pero lo bueno es que estas cosas, si las pensamos y no nos gustan podemos cambiarlas, verdad? Sólo tenemos que proponérnoslo.
Así cada niño y cada niña pensó en una cosa que le gustaría cambiar. Después la escribimos en una cartita y le pusimos un dibujo bien bonito.
Sentados en un círculo cada uno leyó la cartita con su Promesa y la echó al buzón de los Deseos. Eso sí, prometiendo cumplir con su promesa. Senayda le había escrito a su amiga Naidelyn pidiéndole perdón por haber peleado en el recreo, y prometiendo no volver a hacerlo, porque a Senayda no le gusta pelear con sus amigas, y no quiere volver a hacerlo.
Al final del año volveremos a abrir el Buzón de los Deseos, y volveremos a leer las cartitas, así veremos si hemos cumplido nuestras Promesas, esperemos que sí!

Tantas tazas de café*

Llegamos a San Marcos sin saber adónde ibamos. Llegamos siendo unos perfectos desconocidos que desconocían absolutamente todo. Nos sorprendió una comunidad rural y sin luz ni teléfono. Pero nos sorprendió más la belleza verde del paisaje. Mientras subíamos por el camino de tierra que lleva hasta la última aldea, en dónde íbamos a vivir por un año.
Ahora me cuesta recordar cómo decidimos venir aquí, supongo que las ganas de salir un año a ayudar y a trabajar con el arte, en la montaña. Buscamos y encontramos un proyecto que nos pareció ideal para los dos.
Tal vez en ese momento dentro del carro que iba subiendo el camino de lodo pensaba en eso, pero creo que más bien andaba entre confundida, dormida, y expectante. De seguro también estaba asustada.

Para ser breve y decirlo de forma suave lo contaré así, la situación de Honduras durante todo este año ha sido difícil, básicamente se añaden a los problemas ya enquistados de hace años en este país, tales como corrupción y narcotraficantes, lo que fué el Golpe de Estado de Junio del año pasado y la crisi política que este acarreó, también la crisis económica nacional y mundial. La Empresa con la que debíamos colaborar se ha visto fuertemente afectada por esta situación, así que la colaboración se ha visto también reducida a cero.

Llegamos a la comunidad, dejamos los paquetes en la casa donde supuestamente ibamos a vivir. Nadie nos recibió ni nos presentó a nadie, ni nos contó nada. El principio fué bastante duro. Ni nos atreviamos a bañarnos en el río, qué estupidez, pero andabamos bien asustados, y te aseguro que no era por la falta de luz o de teléfono. Durante las primeras semanas vivimos con una familia, que se estaba mudando y que no nos tenían muy en cuenta porque ya se iban. Ibamos a comer a casa de Chepita y Alejandro, “caminad hasta la casa verde (aunque hay bastantes casa verdes, así que claro, nos equivocamos varias veces) y preguntad por Josefa, la doña de Alejandro”, nos dijeron el primer día. Al principio nuestra vida se basaba en caminar tres veces al día ida y vuelta la única calle que cruza la aldea, y saludar con grandes sonrisas que querían ser amables a todos cuanto nos cruzábamos. Hasta llegué a sentirme algo ridícula con tanto “bueeenas”, “hooolaaa”, “buenas tardeees”, pero supongo que queríamos caer simpáticos. Chepita nos ponía una mesa a parte, y nos servía la humilde comida con amabilidad pero en una fría distancia, y nosotros le pagabamos religiosamente sus servicios cada semana. Empezamos a hablar un poco con su hijo y su nuera, y los pequeños de la casa nos miraban con tanta curiosidad.

Un día fuimos a presentarnos a la escuela, conocimos a la directora, ella nos invitó a la reunión de Padres de Família en dónde tuvimos ocasión de presentarnos a las mamás, e invitarlas a hacer venir a sus hijos e hijas a los talleres que iban a empezar en unos días.
Empezamos a pasear a orillas del río, a bañarnos en él, a visitar alguna otra comunidad cercana. Así conocimos de casualidad al que sería nuestro colaborador principal, Faustino Reyes. A través suyo nos pusimos en contacto con un grupito de jóvenes, y también les invitamos a organizar unos talleres en dónde podrian pintar, dibujar... En las primeras sesiones la concurrencia fue abrumadora en todos los grupos. Hacíamos muchisimos juegos, y tratabamos de adivinar qué les interesaba, a niños y jóvenes. Teníamos más de cincuenta personas en cada grupo, y tres grupos. Todos tenían curiosidad de ver a los estranjeros. Pero evidentemente poco a poco se fueron retirando. Cuando encontramos un sitio para trabajar bien, abandonamos el campo de fútbol lleno de lodo y garrapatas y alquilamos el espacio del taller en nuestra propia casa, ya teníamos unos grupos más manejables con unas veinte personas.

Después de luchar durante una semana con la cocina de leña, conseguimos una estufita de gas y empezamos a cocinar en la casa, la família ya se había marchado y ahora vivíamos con las maestras de una comunidad vecina. Pero a la casa se acercaba siempre gente que no conocíamos a vernos, más que no a conocernos. A algunos les invitábamos a café y charlábamos. Pero en general la gente se quedába mirándonos hasta que se cansaba y se iba, y nosotros tampoco sabiamos exactamente qué decirles. Algunos osaban a preguntarnos, quiénes éramos, qué hacíamos, pero era muy confuso cuando tratábamos de explicarles lo del arte y lo del voluntariado. Además la empresa se estaba desmoronando, y ya no trabajaba más en el área, por lo tanto era muy difícil de entender que veníamos de parte de esta.
Muchos nos hablaron de un japonés que había vivido un tiempo en la aldea, todos se acordaban de él, provablemente el único estranjero que había vivido entre ellos por un periodo más o menos largo. Ahora estábamos nosotros, como dos marciano altos, blancos y flacos, y deambulabamos por la aldea con pinturas y niños.

Empezaron a contarnos las típicas anécdotas de muertos, de desastres, de huracanes y algunas leyendas. Algunas tardes empezamos a ir a tomar el café con Chepita y poco a poco nos empezaron a contar su historia y su vida. Con los meses nos ganamos su confianza y su intimidad. Unos y otros aprendimos a comunicarnos tomando café juntos en el pequeño corredor de su casa. Como en cualquier otra relación en cualquier otra parte del mundo, en San Marcos también se basa en la confianza.

Cuando caminábamos fuera de la aldea, siempre había algún hombre que nos paraba, tal vez pensando que andábamos perdidos y nos llevaba a su casa, ordenaba a su mujer preparar café y nos preguntaba sobre nuestro país y nuestra família, y nosotros igual. Tratando de descifrar la lengua, las bromas, las risas, los gestos... Esos dias hablamos mucho de la tierra, de los bosques, de las cosechas, de hacer tortillas, de cotilleos y rumores, de cocina y de qué animales son buenos para comer.


Empecé a escribir esto cuando nos pidieron de contar sobre cómo nos integramos en la comunidad. Yo pienso que en realidad en la comunidad no nos hemos integrado, tal vez depende de que se entienda por integrarse. Todos nos conocen y nosotros solo conocemos a algunos. Pero sí hemos vivido bastante tiempo aquí, siempre seremos “los españoles. Aunque viviéramos por cien años en la aldea, seiempre seríamos “los españoles”. Pero pronto nos vamos a ir, y de seguro se va hablar de esos españoles durante mucho tiempo, hasta que improvablemente llegue algun otro “gringo” a vivir allí.
Muchos no saben dónde está España, “la madre patria” (uf, qué horror). “¿Vinieron en carro o en avión?” “No, niño, en carro no se puede ir a España...”

Pero mira, si tengo que decirte qué fué lo que más nos ayudó a integrarnos en la comunidad, claro, fueron las conversaciones de las tardes, pero si quieres que te diga la mera verdad, las que más nos ayudaron fueron cuando el Mundial de futbol. A nosotros no nos gusta el futbol, pero siempre agradeceré a Pau que se esforzó estudiando la prensa deportiva, y se aprendió alineaciones, los nombres de los jugadores y los resultados de los partidos, y así entabló amistad con muchos hombres de la aldea, y se ganó su confianza y sus bromas.

Pasa el tiempo, pasan las horas, y todas estas horas las pasas con ellos, con los niños, con las pinturas y las canciones, con los mayores tomando café, con los jóvenes bañando en el río, viviendo entre ellos, bebiendo el agua del mismo río, mojándote con la lluvia del mismo cielo, y caminando caminando ya ha pasado casi un año. Yo pasé de la observación perpleja de los primeros días semanas, a muy lentamente empezar a asimilar cosas, a comprender, a vivir más consciente gracias a lo que nos contaban mujeres y hombres. Escuchar sus relatos. De la convivencia sale todo, lo bueno y lo malo. Del conocer igual, porque uno tiene la oprtunidad de elejir. Yo sé que hay cosas que no me gustan y no podré acostumbrarme nunca, también ellos seguramente no entenderán muchas cosas de mí. Igual es injusta la situación. Pero cuando estás aquí te mojas, con la lluvia, con el río y con la vida en su comunidad.



* la primera taza nos la tomamos solos después de comer, la segunda nos sentamos en el corredor con Alejandro, en la tercera Chepita también se quedó, con los niños, en la cuarta nos recibieron con una gran sonrisa al llegar, en la quinta nos contaron sus historias, en la sexta sus penas y alegrias, en la séptima perdimos la cuenta, después fuimos conociendo al resto de la família, nos hicimos regalos, nos ayudamos, nos preguntaron que dónde habíamos andado tantos días, que si nos habíamos olvidado de ellos, que nos extrañaban, y un día nos dijo Alejandro así como si nada, que al principio desconfiaban pero que habían aprendido que eramos buenos y ahora nos apreciaba tanto...

El título quiere hacer honor al libro sobre el precioso trabajo de Greg Mortenson en Asia Central “Tres Tazas de Té”, que leímos durante este año con avidez y admiración. (título original: Three Cups of Tea: One Man’s Mission to Promote Peace…One School At A Time www.gregmortenson.com)

Diving a Roatán!

JAUR Presenta

JAUR Presenta from pau urgell on Vimeo.

Altres

Aprofito aquest espai que crec que alguns visiteu de tant en tant per compartir articles escrits pels meus companys d'ArtCorps, que a altres zones de CentreAmèrica realitzen tasques similars a la nostra, i que es troben amb els mateixos problemes i conflictes que esxisteixen per tota aquesta zona del món.

La Mònica Gutierrez escriu al seu blog sobre els hondurenys que viatgen cap als EUA. Un tema que està sent portada després dels tràgics incidents a la frontera. I que no per casualitatr és el tema que des de fa dies treballen amb el seu grup de joves, des del punt de vista dels familiars que queden visquent a Hondures. http://moicagq.wordpress.com/2010/09/23/the-radio-play-is-the-thing/

El Cristian Beltrán, fa tres anys que treballa al Petén, al nord de Guatemala, i escriu al blog d'ArtCorps un anàlisi personal sobre el funcionament del sistema educatiu a Guatemala. Comparteixo del tot la seva opinió sobre aquesta lamentable situació que a Hondures no és diferent. http://artcorp.org/wp/?p=1141

Avui ha sigut un matí de surfejar per pàgines plenes d'informació, i no puc evitar de compartir amb vosaltres, aquest article, publicat a la web de la Resistencia, que denuncia un dels monstres d'Hondures: http://www.resistenciahonduras.net/index.php?option=com_content&view=article&id=166:honduras-facusse-premiado-ambientalista-derrama-veneno-en-el-bajo-aguan&catid=63:medio-ambiente&Itemid=247

Xtonga Irraitu

M’embolico en una col

m’he fet a la mida d’un cargol

I cercant unicorns i altres fantasies

m’he aixecat les faldilles

comprovant que les sabates

continuaven en aquest món.

M’he guarnit el cap

amb flors de paper daurat,

per dansaaaaar

entre els camps on es cullen,

on es cullen els miralls, deformats

per guarir la realitat,

per guarir…

Xtonga Irraitu…

Estossego tants pardals

que volaran en espirals.

Desprovista de calces, mitges i mitjons,

només em resta rodolar

en un món inexplorat

Imagina…

Xtonga Irraitu

Xtonga Irraitu és una cançó de la Sole i el Pau. Els dibuixos són meus, evidentment inspirats en la cançó. Podeu escoltar-la a http://www.myspace.com/pauurgell

Espero que ho disfruteu!

La visita de Picasso II

La visita de Picasso

Hoy les voy a contar la historia de un pintor, quizás del pintor más importante de nuestro tiempo. Y de un cuadro que él pintó, uno de los más importantes que se han pintado nunca. Es un pintor español, que todos le conocen y todos le recuerdan por sus pinturas y su mirada oscura. Él es Pablo Picasso, y pintó todos estos cuadros que vemos aquí. Qué les parecen estos cuadros?Los ojos atentos y muy abiertos miran, pero nada dicen. Esto es nuevo y no sabemos
qué es. Enséñanos a entenderlo!

Empezaremos por conocerle a él, miren-le en esta foto! El papá de Pablo también era pintor y el niño des de muy pequeño ya empezó a pintar. Dibujaba en su cuaderno las palomas que veía en el parque de su pueblo, igual como ustedes pintan los pájaros que ven en los árboles de San Marcos. El papá se dio cuenta que a Pablo le gustaba dibujar y le enseñó la técnica que enseguida aprendió.
Cuando fue más mayor decidió irse a conocer otros artistas, para aprender más. Se marchó a una ciudad grande, París, en el país vecino, Francia, dónde se reunían todos los pintores, músicos y pensadores de su época. Allí conoció a muchos y pintaros juntos. También conoció a muchas muchachas y se enamoró muchas veces.
Ven estas mujeres de aquí? Éstas eran sus enamoradas se enamoró de mujeres muy guapas, y de hecho, estaba metido en un buen enredo. Ven estas pinturas de aquí dónde aparecen estas mujeres de colores? Pues ésta de aquí fue su primera esposa, Olga que era bailarina, y la madre de su primer hijo, Pablito que aparece en ésta otra pintura con el vestido de colores. Ésta mujer rubia era una amante de Picasso, una mujer muy hermosa y muy joven que se llamaba María Teresa, y con la que también tuvieron una hija, que se llamó Maia. Y ésta otra mujer de cabellos oscuros era Dora Maar, una mujer que hacía fotografías y su tercera amante.
Porque esta mujer tiene como dos caras, de dos colores? Y a esta otra parece que los ojos… se le mueven…
Verdad que la forma de pintar de Picasso es algo especial?
Hacía algún tiempo que los amigos pintores de Picasso intentaban encontrar una manera diferente de pintar para que las fotografías no les quitaran el trabajo, es mucho más rápido hacer una foto que pintar un retrato!! ¿Qué es un retrato? Esto es un retrato, y esto también, es una pintura o una fotografía que muestra a una persona. Picasso pintó muchos retratos de sus amantes y también de sus amigos. Picasso empezó a pintar de formas que la fotografía no podía hacer, usando muchos colores y formas distintas. Quería que en sus pinturas se viera todo lo que no se puede ver en una fotografía! Inventaba los colores, y intentaba que se vieran los movimientos y los gestos de las personas que retrataba. Así que inventó una nueva forma de pintar y se hizo famoso porque a muchos les gustó o les sorprendió.

Cuando ya era famoso, y todos le conocían y muchas mujeres le querían, des de España le encargaron de pintar éste cuadro. Qué ven en ésta pintura? Qué pintó aquí Picasso, con su nueva forma de pintar?
Un caballo, una vaca, bueno no es una vaca es un gran toro! Un hombre, y una mujer con un niño… muerto. Qué le pasa al caballo? Está herido. Y un sol en el centro. Y a esta mujer qué le pasa? Qué son estos pinchos? Son las llamas del fuego, se quema su casa, ven la casa? Y éste es hombre o es mujer? Es mujer, tiene pechos, ves? Y esta tiene una candela en la mano. Qué hace con ésta luz en la mano? Ilumina. Qué ilumina? La guerra.

En España estaba pasando algo horrible, unos militares dieron un golpe de Estado. Esto sí sabemos lo que es, porque en Honduras hubo uno hace un año! Pues en España después del golpe empezó una guerra civil. Una Guerra Civil es cuando se pelean las personas de un mismo país. A veces hasta los hermanos tienen que pelear entre ellos. En Honduras también ha habido guerras de éstas además de las guerras con los países vecinos como el Salvador.
En esa guerra de España, fue la primera vez que el ejército tiró bombas des de el aire contra una ciudad. La ciudad se llama Guernika, y también se llama así la pintura. ¿Y quién creen que vive en las ciudades? Pues las personas, mujeres y niños. Por eso ésta mujer asustada mira hacia arriba, al cielo oscuro dónde vuelan los aviones. Las bombas mataron a mujeres y niños.
La noticia de las bombas que caían del cielo salió en la prensa de todo el mundo y Picasso vio las fotografías. Y se puso a pintar y hizo este gran cuadro.

Pero porqué pintó ésta cosa tan horrible y tan triste? Él pintó el cuadro más grande para que todo el mundo se enterara de lo que pasando en su país. Él estaba horrorizado y quería que todos supieran del horror de la guerra que mata gente. Quería decir que no quería más guerra. Ni la de España ni ninguna otra guerra. Él quería que sus pinturas sirvieran para hablar al mundo.

El Guernika no se pudo quedar de España, porque Picasso dejó dicho que no podría estar es éste país mientras no hubiera libertad. La guerra la ganaron los militares, los mismos que tiraban las bombas y hubo dictadura que duró cuarenta años. Todo ese tiempo tuvo que estar fuera. Cuando murió el dictador y hubo elecciones de nuevo, el Guernika volvió a España. Ahora está en un museo y todos pueden visitarlo.

Después de dibujar las palomas de la paz, los pequeños se retrataron los unos a los otros. No es necesario explicarles del cubismo, pues ellos saben mucho más de formas y de colores!* De la mano de Helena vino el pintor Picasso a San Marcos. De su maravillosa colaboración en los talleres que hicimos durante su visita salió esta historia y estas hermosas pinturas. Todos des de San Marcos le damos las gracias!

La historia de Amelia.

Amelia tiene veinte años de estar casada con Raúl. Cuando nosotros conocimos a Raúl nos habían contado que era un gran líder en su pequeña comunidad que lleva el nombre de la quebradita que bordea. Nos hablaron de una persona que cuida de su gente y de su bosque, el hombre que organiza el Día del Árbol, y la escuela lleva el nombre de él.
Un día fuimos a su casa a conocerle. Nos habló largo y tendido de todas sus hazañas para proteger el Parque Natural y los bosques de Honduras. Nos llenó la cabeza de historias sobre niños que se agarraban a los árboles para que sus papás sin escrúpulos no los cortaran. Nos emborrachó con grandes palabras sobre el Medio Ambiente y la flora y la fauna…. Y pensábamos de vuelta a casa ¿Cómo puede ser que no hayamos conocido antes a este gran hombre!?? Un líder como él nos sería de tanto apoyo!!

Después llegó el día del Árbol que tratamos de organizar juntos. Él estuvo presente, pero no dijo nada ni se mostró mucho. Después alguien nos contó que el bosque que había habido en ese cerrito ahora pelado había sido el famoso bosque de Raúl.
Raúl se había ido metiendo más y más en política. Por interés te quiero Andrés. El alcalde que hay ahora es ganadero y regala vacas a sus colaboradores. Necesitaba espacio y pasto para las vacas.

Pero yo no quería contar la historia de Raúl, quería contar la historia de Amelia, su esposa, que como todas las esposas nos dio café el día que fuimos a visitarles a su casa. Él nos contó que ella había organizado al grupo de mujeres que trabajaban en los viveros de la empresa. Me imaginé que era una mujer fuerte. Pequeña y redondita, i de semblante serio, a veces parece que esté enojada. Ella viene religiosamente a todos los talleres que hacemos con las mujeres, siempre llega la primera con su hijita adoptada. Tiene buen trazo dibujando y manos ágiles con la arcilla. Es reservada, así que seguí pensando que era una mujer fuerte y seria.

El otro día llegó la primera y no vino nadie más, así que nos sentamos a tomar café a la sombra y a charlar. Ella es nativa de estas montañas, conoce todas las aldeas arriba y abajo del río. Estudió en esa escuela, sabe leer y escribir. Le pregunté cuantos años llevaba casada con Raúl, y con su mirada oscura respondió que veinte. Pero no pudo evitar contar el resto de la oscura historia. Porque él anda con otra mujer de más abajo. Él no tiene pena de andar siempre por aquí abajo. Todo el dinero que tenemos, que no es mucho se lo gasta en la otra casa. Llega tarde por la noche. Y cuando se cruzan esposa y marido por la calle él no la reconoce, así que nunca salen juntos. Pero qué puede hacer Amelia? Aquí en las montañas no hay ninguna forma para una mujer de ganarse la vida. No hay más trabajo que el del campo y el de la casa. Y cada uno al suyo. Ah, si, la empresa, pero cerró. Cecilia, su vecina, hoy no vino al taller porque anda en casa de alguien lavando la ropa a cambio de unos pocos pesitos. No es mucho lo que gana pero es todo lo que entra en la casa, su marido cultiva sólo algo para comer unos pocos de frijolitos y de tortillitas, pero las cosechas se arruinaros con tanta lluvia. Tienen siete hijos.

Amelia no lo puede echar, ni tampoco irse. Adónde podría ir? Aunque le dan unas ganas de agarrar y andarse para España! Cuando estaba joven su primo quería que se fueran para los Estados, en esa época era mucho más fácil que ahora con tanta mara y tanta mafia. Pero su mamá no la dejó marcharse. Ayer volvió su otro hijo adoptado, que estaba intentado cruzar de mojado, pero la migra lo agarró y lo mandó de vuelta. Cuentan horrores de ese camino, pero él quiere volver a intentarlo.

Ya hace rato que hemos terminado el café. Sí, hay otras mujeres que les pasa lo mismo con sus maridos. Si al menos no tuviera yo que enterarme! Pero todos lo saben! Hasta la niña no puede ni ver a esa otra mujer, se pone furiosa cuando pasan ante la casa de la otra.

Ya es tarde, tenemos que irnos para casa la abuela que está enfermita, y luego volver a la casa rapidito que no hemos limpiado nada hoy! Con sus piernas un poco torcidas y fuertes y su oscura historia se van calle abajo con el sol. Quizás Amelia no es fuerte como yo creía, ella siente la pena de la humillación des de hace veinte años. Pero alguna fortaleza le hace seguir caminando montaña arriba para intentar no pensar mucho en todo este embrollo. Dice que sólo allá más arriba se siente mejor, en su montaña.

¡Honduras, todo está aquí!

Com ja sabeu, quan ensenyes casa teva a algú és com si et posessis unes noves ulleres i mires amb uns ulls nous el que havies vist sempre. Aquest mes hem tingut visites. Ens hem posat les ulleres europees uns dies i hem mirat Hondures, i també hem reflexionat molt.

-Amb aquestes ulleres noves es veu tot preciós! -va dir.

I és que Hondures de vegades té coses meravelloses. Altres vegades també, però les meravelles poden ser molt diferents, i et pot fascinar amb coses molt variades, tal com diu el títol -típic refrany hondureny, del que els hondurenys estan molt satisfets, tot i que molts no tenen ulleres-: ¡todo está aquí!
El país que hem recorregut deu ser la cara bonita, muy bonita d'Honduras! I estem contents d'haverla conegut.

A Roatán, islas de la Bahia, ens va atrapar el seu ritme, com diu la cançó de Polache "no soy Robinso Crusó, pero si he de naufragar, que sea en las islas de la bahia y que no me vengan a buscar". A West Bay no pots quasi nadar perquè et trobes la barrera de corall, només pots posarte unes ulleres i unes pataletas i mirar els peixos i meravellarte. Per això ens vam decidir a fer un bateig. El Pau i jo no erem creients però crec que rapidet ens afiliarem a l'església scuba diving. Ja frisem per tornar i treurens el carnet Open Water.

- És com volar entre peixets de mil colors! -va dir.

Copán és molt bonic, baixes del bus sacsejat i fet pols, però de seguida l'ambient tranquil t'embolcalla. Diuen que Tikal és New York i Copán París, un té rascacels, l'altre gran quantitat d'escultures. És brutal perquè et trobes cara a cara amb els mayas, cares esculpides a la pedra et miren amb grossos ulls rasgats. Si ens trobessim de veritat amb un rey maya, imagino que ens faria més aviat riure perquè eren ben chaparritos, no aixecaven gaire més d'un metre, però les imponents escultures d'aquests reis semi divinitats cohibeixen. La seva història és confusa i està plena de la nostra imaginació i les ganes del guia de guanyarse una bona propina fan que inventi part de l'explicació. Però diuen que deien que l'home venia del mais i que feien sacrificis humans. Després van abandonar les ciutats i les escultures i la selva ho va envaïr tot, fins que van arribar els espanyols, que només van trobar pobres camperols.

San Marcos és una altra cara d'aquest verd país, i ha estat molt interessant acollir les visites a la nostra casa del poble, per netejarnos les ulleres. Tothom, amb gran esforç va intentar adaptar-se a les condicions de vida... aleshores ens vam adonar del que realment estavem vivint. A les llargues converses de sobretaula, vam intentar compendre què és Centreamèrica, què és la crisis, què fem a San Marcos. Igualment vam disfrutar del riu, vam exfoliarnos la pell amb la seva sorra fina i ens vam netejar els ànims almb la seva aigua fresca i el paisatge verd.

Parlant de rius, i per acabar el relat, només us explicaré de quin color són els rius a altres bandes del país on la terra és roja, i no queden boscos. L'aigua s'endu la terra, que bloqueja els camins i esfondra cases, i el riu baixa coloradito. Veure-ho des del bus al entrar al valle de Copán feia trencar el cor. Com si la terra sangrés plorant pels arbres tallats.

Més fotos genials dels nostres companys de viatge:
Caoscalma. Fotos de la Marga del viatge.
Fotos del Jordi Serrano del viatge, que en part vam compartir.

L'ou o la gallina?

L’ou o la gallina? Fa temps que creia haver resolt l’enigma: seguint la teoria de l’evolució de les espècies seria primer l’ou. I qui l’hauria posat no seria una autèntica gallina, sinó algun avantpassat seu, alguna cosina segona, algú prou similar a una gallina que es va ajuntar un dia amb algun avantpassat de gall, donant com a resultat un ou mutant, l’ou que donaria pas a l’especie de les gallines de granja d’avui en dia. Però aquests dies a San Marcos tot ha tornat a començar. Les nostres batalles amb les gallines ja son mes que habituals, ens comencem a conèixer. Quan les veig, encara que estiguin a 10 metres de casa, els hi foto una galleda d’aigua per que marxin. S’ha d’anar amb molt de compte, doncs a la mínima que et cau una molla de pa a terra ja les tens allà als teus peus, picotejant-te. Elles, que son més llestes que la fam, s’hi tornen. A l’hora de la migdiada, mentre dormo tranquilament com un angelet, ja més d’un cop m’han fet un atac sorpresa, assaltant-me el llit amb gran rebombori, despertant-me enmig d’un núvol de plomes i cloqueigs. No n’hi havia prou amb les venedores de pa i els nens que ens entren a l’habitació tocant la pera, ara les gallines també s’hi apunten. Però la gran sorpresa va arribar l’altre dia, quan a la Caterina li va anar de ben poc de no seure sobre un ou que hi havia sobre llit, dins el sac de dormir, que hauria posat una gallina o algun avantpassat seu. I per gust nostre, d’aquell ou no en va sortir cap gallina, ni de les normals ni de les mutants, sinó una truita ben grossa i groga que ens va omplir la panxa per sopar. Bon profit!

La roda dels Maya

Hi ha la creença generalitzada de que els Maya no havien desenvolupat la roda, però recentment s'ha evidenciat el contrari. S'han trobat petites figures i joguines que representen animals muntats sobre plataformes amb rodes. Això suggereix que ells coneixien aquesta tecnologia, però van escollir no utilitzarla de la mateixa manera en que ho van fer els europeus o altres cultures. El fet que els Maya no tenien animals de càrrega podria haver influenciat en aquesta elecció.

La nostra Ruta Maya

Hem tornat a Belice, i hem anat fins al Petén, Guatemala per conèixer Tikal, dins de la Reserva de la Biòsfera Maya. No ens han faltat animals ni piràmides. Impressionant. Mai havia pensat a pujar dalt d'una piràmide maya, i encara menys a sis o set... n'he perdut el compte!!
Hem decobert que els mayes eren uns personatges molt curiosos, que feien sacrifcis humans i pintures fantàstiques. Grans piràmides per tot arreu... vivien en latifundis amb una escala geràrquica molt marcada. Tot i que encara són misteriosos, i no se sap exactament què va passar per que es disseminessin i perdessin el gran poder que tenien, han deixat pedres per tot arreu. Tikal és meravellós, i grandiós, si aneu a Guatemala no us el perdeu!

Yojoa i Pulhapanzak

Ens prenem un respir i anem a passejar de tant en tant per Hondures, que és naturalment preciós.
Hem passat tres dies a la vora del llac de Yojoa, caminant pels parcs naturals dels voltants i admirant flora i fauna, hi ha molts ocells!!
Hem après sobre l'antiga població de la zona: els Lencas. Van conviure amb els mayes, però la seva cultura, llengua... era completament diferent. Les restes que hem vist no són molt impressionants, però el Robert ens va deixar tocar una Ocarina Lenca de veritat.

També vam anar a les catarates de Pulhapanzak, i ens hi vam posar a sota! Impressionant! Un guia ens va guiar per on es podia passar i vam entrar a la cova on viuen les golondrines darrera la cascada.

Hondures té racons preciosos, la naturalesa d'aquest país captiva i a mi em fa sentir una intensitat verda i un aire revificant. Té sentit protegirlo, és la cura a tots els mals de la ciutat i la nostra "civilització". Sobretot ens alegra veure que encara hi ha racons intocats, que estan protegits i conserven tot el seu tresor verd.

Males trobades

Haviem sopat tranquilament sota els arbres i preniem cervesa artesanal xerrant de música i d’ocells. El gringo ens havia ensenyat la seva guitarra i ens convidava a uns gotets de ron, estavem contents perquè ens havia acollit tant bé, ens explicava coses molt interessants sobre els ocells i el llac, i ens tractava com amics. Ens explicava qui hi havia per allà, molts australians passen en aquesta època, com que al seu país ara fa molt de fred aprofiten per viatjar per aquestes terres càlides. També hi havia gringos i canadencs que estan per tot arreu, i uns xilens. Tots van desaparèixer i van quedar els xilens i ens vam apropar a xerrar amb ells, les cerveses ens havien donat ganes de conversa. Ella era xilena i ell hondureny instalat a Guate. Què feu, què feu... tal i qual, nosaltres voluntaris, uy! Quin moment per venir, sí sí crisis per aquí crisis per allà... oh, però sempre pots treballar de cambrera, uf, preferira treballar d’una altra cosa, la veritat...
D’aquí vam passar als tòpics: llatinoamèrica és plena de gent feliç i somrient, després vam descobrir que si nosaltres no sempre els veiem somriure és per culpa nostra, perquè és a nosaltres que no ens somriuen, perquè sóm espanyols, i ja se sap que els espanyols van portar tot el dolor a aquestes terres, que es veu que són seves, de la noia xilena. Perquè ella té molta experiència, es veu que ha viscut a Mèxic i que enyora tant el menjar i el peyote i la marihuana, la millor del món...
Total que els gens dels conquistadors encara els portem nosaltres a la sang, però ella no sap res d’un tal Pinochet...
Sembla que el fet de que jo no vulgui ser cambrera converteix a tots els espanyols, no sé si a algú més també, en inútils, egoístes, corruptes i en definitiva éssers malvats. Ella ho sap perquè la seva germana fa 7 anys que és cambrera a Barcelona. Diu que ella tb hi va ser d’ilegal durant un temps, però l’únic que li va agradar va ser Gaudí...

Jo vaig desistir de parlar amb ella, perquè estava clar que només em volia insultar. Així que em vaig estirar a l’hamaca a veure les fulles dels arbres en la nit i a meditar. Però ella es va atansar a preguntarme si jo volia veure la seva artesania, allò que havia après al carrer i no a l’ecola. Crec que també la va molestar molt que jo hagués estudiat Belles Arts a l’Universitat. El cas és que es va passar la resta de la nit insultant-me. Al final la va molestar molt que el Pau i jo parléssim en català i també ens va insultar a tots dos per això. Per sort es dirigia al noi hondureny, que pobre ho aguantava com podia, tractant de calmar-la.

Mai m’havia trobat algú que tant ràpid em jutgés per tant poques paraules d’una manera tant dràstica i espantosa... Em vaig passar la nit pensant-hi. Sobretot perquè jo em vaig retirar de la conversa i no vaig voler contestar a les seves provocacions. Vaig seguir xerrant amb en Robert, el gringo.
Però m’ho havia guardat tot dins meu serenament, i m’estava costava païr-ho, sempre he sigut molt sensible a les crítiques, però allò no era cap crítica...

Havia decidit que no valia la pena parlar-hi, i això és molt lleig. Que no mereixia discutir-hi, perquè ella estava tant convençuda del que deia que qualsevol refutació meva a la seva hipòtesis es convertia en excusa per seguir-me atacant. Semblava que el peyote o el que fos havia fet llarg efecte. Suposo que un any a Mèxic dóna per molt.

Després de parlar-ho amb el Pau, crec que n’he tret un aprenentatge i una decisió. He decidit estar més atenta als meus propis prejudicis, evitarlos, i tractar d’esborrarlos. Jo no vull ser com ella. Ja ho sabia abans que els prejudicis són lletjos i fan mal, fan a les persones estúpides, i fan perdre oportunitats d’intercanvi. Així que fora prejudicis, obrim bé els ulls per poder detectar-los.
També he après a ser més forta, tornant a la meva alta sensibilitat a les crítiques. Crec que estic aprenent a ser algú. És a dir a saber què vull i què no, i així definir breument els contorns. L’endemà a pesar de la lleugera goma, em sentia bastant sencera, més segura de mí maeixa. Crec que em vaig defensar el millor que vaig poder, és a dir amb la calma i la tranquilitat de no posar-me a la seva alçada.



P.D. Al cap i a la fi aquí sóc jo l’extrangera, l’extranya. I per tant corresponc a un tipus de patró, i sóc víctima de constants prejudicis: gringa, preferentment d’Estats Units, i per tant amb diners. Tothom em parla en anglès sempre, i ens intenten vendre de tot. Ens toca pagar més car algunes coses, i aguntar certs comentaris. I sobretot moltes mirades de tota mena que m’incomoden profundament. Està clar que la situació és inversa a qualsevol Hondureny extranger a Espanya, que més aviat serà ignorat per la majoria de mirades, excepte la policia caça-sense-papers.
Però tots passem por vers el deconegut.

Vídeo Día del Árbol

Dia del Arbol - ArtCorps 2010 from 3004 Studios on Vimeo.

Aquest és un vídeo que ha fet Galen Brown, company de ArtCorps i d'aventures que ens va acompanyar el Día de l'Arbre per a documentar les activitats.

El Día de l'Arbre va ser el 28, 29, del mes de Maig passat, i el vam celebrar a San Marcos amb molt d'entusiasme!

seguint el link trobareu més vídeos de Galen Brown sobre l'art per al canvi social, i altres experiències centreamericanes http://vimeo.com/three004studios

El Tigrillo

Por la noche
y cuidando de no hacer un ruido
caminando por el bosque tupido
va el tigrillo!

De ojos grandes
de noche ve todo lo que pasa
por la mañana vuelve a su casa
el tigrillo!

De fondo amarillento
manchas color café
caminando en silencio
casi no se le ve.

Salta y corre
una carrera nadie le gana
tigre de los arboles le llaman
al tigrillo!

Y parece flecha que atraviesa los arbustos
en la oscuridad se siente a gusto
el tigrillo!

De fondo amarillento
manchas color cafe
caminando en silencio
casi no se le ve. (bis)

(canción de Guillermo Anderson)

Últimes notícies!

Guillermo Anderson actuó en la comunidad rural de San Marcos, La Masica, para celebrar el Día del Árbol.

Un año más en la aldea de San Marcos, a la orilla del rio Cuero, se celebra el Día del Árbol. Un gran día para no olvidar la importancia de la conservación de nuestros bosques.
Este año la fiesta duró dos días, el viernes 28 de Mayo todas las escuelas de la cuenca, El Recreo, Santa Fe, San Marcos, Quebrada Galana, El Pital, Las Flores, se reunieron en una caminata luciendo murales y pancartas con mensajes ecologistas.
Después hubo un programa de poesia, cantos, danzas y un concurso de dibujo bajo el tema “Protejemos el Medio Ambiente”, donde los niños fueron los protagonistas.
El Sábado 29, invitado por la empresa social Bosques Pico Bonito y por la comunidad de San Marcos, Guillermo Anderson se unió para celebrar el Día del Árbol con los niños de la aldea.
Guillermo cantó e hizo cantar y aplaudir a todo el público lanzando mensajes comprometidos con el medioambiente, en un concierto especial para los más pequeños, lleno de historias donde todos nos hicimos amigos de los animalitos del bosque.


fotos de Galen Brown

Cayos Cochinos

Un paradís al mig de l'oceà! I un altre paradís a dins l'oceà, però dels peixos de mil colors i del corall no vam poder fer fotos.

ArtCorps

Ja va sent hora de presentar la ONG amb la que hem arribat fins aquí. ArtCorps són de Boston i el seu lema és "ART FOR SOCIAL ACTION". La seva presència sobre el terreny sóm nosaltres, els artistes voluntaris, que treballem conjuntament amb una ONG Hondurenya, en el nostre cas amb l'empresa social Bosques Pico Bonito.

A la web podeu trobar els nostres perfils i llegir els nostres comentaris al seu blog:
- Binoculares en lugar de tirachinas?
- Queriendo tu bosque, protejes tu bosque
- El ritmo Catracho

Estan reclutant artistes per a l'any vinent!!

Proyecto Guama en San Marcos

Proyecto Guama s'està duent a terme a San Marcos, la comunitat on vivim. El Faustino Reyes treballa aquí sobre el terreny experimentant i investigant tècniques sostenibles d'agricultura que convisquin amb el bosc i la seva biodiversitat. Normalment per aconseguir terres granjers i agricultors el que fan es cremar el bosc per poder sembrar o per pastura. Proyecto Guama vol que l'agricultura convisqui i a més a més es beneficii dels arbres com la guama (inga), que enriqueix el sòl de nutrients, evita les males herbes, fa ombra o sol segons l'època, les arrels aguanten la terra...
Amb el Faustino estem colaborant amb el grup de joves, i gràcies a ell hem après moltes coses: que hi ha una alternativa per a una agricultura sostenible i respectuosa amb el medi.

Dia de l'Arbre

Música i pintura per un món millor.
http://www.myspace.com/guillermoanderson

video casero

Video casero from pau urgell on Vimeo.

De la inestabilitat

Les cases es fan i es desfan, els envasos són desechables, el material és el plàstic, i el riu s’ho emporta tot. Un huracà, un terratrèmol poden deixar-ho tot a zero en pocs segons, i tornem a començar.

El govern es fa i es desfà, els contractes de treball són ‘desechables’, les idees són de plàstic, la corrupció s’ho emporta tot. Un president, un gran empresari poden deixar-ho tot a zero en pocs segons, i tornem a començar.

El nou govern, com cada vegada que hi ha un nou govern, fa dissabte al país, com quan el veí s'arregla la cuina i ho fot tot enlaire per quedar-se a mitges i la dona cuinant al jardí, treu tots els mestres que no són afins al seu partit i en posa de nous.

Si els mestres despatxats tenen sort i la comunitat els recolza i els ajuda a mantenir la feina, aleshores potser podran seguir treballant, pero no cobraran...

Així que si tenen sort, aviat trobaran una altra feina, en una maquila per exemple, si tenen sort.

En canvi hi ha una cosa que és estable i permanent. Els envasos de refrescos, els plats de menjar són plàstic i porexpan, es fan servir i es llancen a la cuneta al costat de tots els altres. Però la corrupció deu ser feta de formigó armat, de ferro forjat. Des de altes esferes de govern fins als petits alcaldes i companyia és una malaltia crònica. El malalt és el país i la febre la tenen els ciutadans, que van dopats d'aspirines de resignació.

En definitiva, aquí no se sap mai...

Un matí un cotxe carregat d'homenots s'atura en un bar a peu de carretera, a la cartera hi guarden un petit sou recent cobrat. Al cap de quatre hores la cartera es buida, però s'omplen l'esperit de cervesa. Tornen a pujar al cotxe contrariats, ja és fosc quan el motor engega.
Arriben a casa on la doña ja dorm i demà no dirà res, i agafarà el mig sou per pagar els deutes amb el del colmado i la factura de l'aigua de fa quatre mesos.

Runrún

Runrún from pau urgell on Vimeo.

Si escoltes atentament aquest vídeo, veuràs quin tipus de comunicació tenim a San Marcos, amb qui i com...

Dias de Feria

Després de 15 dies al cul del món, hem tornat per fi a la civilització. Aquest cop ho necessitàvem de veritat, que llarg se’ns ha fet, i no pas per avorriment, no hem parat de currar. I és que han sigut les festes de San Marcos, la Feria, com aquí li diuen, i vaya tela… les Festes de Montmaneu al seu costat semblen el Primavera Sound. Tres nits de festa i xerinola on el plat fort era una missa , alguna de tres hores o més, però això si, sempre amb cançonetes acompanyades d’unes guitarres desafinades, aix quin mal de cap. Es van presentar la reina, la princesa i la dama de San Marcos, que cada any van canviant, tres noietes amb vestidets de disfressa que van pujar a l'escenari a ballar un vals amb els seus respectius acompanyants, vindria a ser una mena de povilla i hereuet. Tot seguit vam tenir la gran actuació de La Nueva Galaxia, pobrets, un parell d'arreplegats del poble del costat, que posaven la Shakira o algun regueton i hi feien playback a sobre, mentre ballaven movent el cul i altres moviments, quina vergonya si us plau. Després vam tenir teatre, un grup de nens de la catequèsi , que ens interpretàven obres sobre passatges evangèlics, mare meva. Una nit vam tenir música tradicional, un parell d’homes que tocaven la marimba, i ho feien prou bé la veritat, i alguns joves van fer dances tradicionals, que eren molt boniques, amb els seus vestits fets a mida.

En tot això, a nosaltres ens van demanar si volíem col.laborar fent unes decoracions d’unes carrosses, i encantats vam dir que si. Ens vam passar una setmana dibuixant animalons salvatges i de granja en uns cartrons. Ens van quedar ben bonics. La cosa es que també ens van demanar que pintéssim un sant, el patró de la comunitat, per penjar-lo a l’escenari en una tela. Els animalons els hi van fer gràcia, però amb el sant ens els vam guanyar a tots, quin furor! Tota la comunitat i les del voltants en parlen, el santo de los gringuitos.Fins i tot a l'alcalde de Masica, la ciutat més propera, li ha arribat la noticia. Ara tothom ens vol encarregar dibuixos, pagant i tot, que si a veure si em pinteu un retrat del meus fills, si em decoreu el meu colmado, que si pintem no sé quin sant patró de no sé quina comunitat, unes samarretes amb la cara de jesus, i fins i tot un líder comunitari una mica cregudet, que vol que el fem a ell mateix, en una tela ben gran, igualet al sant, però amb uns abrets darrera. No ho hauria dit mai que la pintura religiosa donés tanta feina, si ens ho muntéssim bé, aquí ens faríem d’or! La feina és nostra ara per fer entendre a tothom que això no és el que hem vingut a fer a aquí. Però poc a poc, ara part de saber que vam portar un cocodril al riu, que alguns encara ho creuen, saben que pintem prou bé, i que sabem fer sants. També ens ha arribat de que cuidado amb nosaltres, que robem nens, però esperem que aquest rumor no corri massa.

Belize Vibrations

LA MOSKITIA

La costa de los mosquitos from pau urgell on Vimeo.

“La Costa de los Mosquitos” és el títol d'un llibre d'aventures que passa a la zona més aïllada d'Hondures, a l’est del país. Terra de selves i rius, un laberint de bosc i aigua que es diu la Mosquitia.

Ara ens toca escriure la nostra pròpia aventura en aquesta mena de paradís infernal.

El viatge per arribar a la Moskitia és bastant complicat, en el camí d'anada només penses en arribar ja, i en el de tornada en escapar-ne el més aviat possible.

La història comença així... Un bonic matí de les vacances de Semana Santa vam pujar en autobús i vam viatjar 2 horetes tranquiles fins a Tocoa amb tota la ilusió de qui comença les seves vacances de Pasqua, i amb tota la inocència d’anar a buscar una aventura, no sabíem el que ens esperava!

En arribar al mercat de Tocoa se’ns van tirar a sobre un munt d’ homenots, tots volien que anéssim en el SEU cotxe. Caos, tots cridant a la vegada no s’entén res... "cabina por 500!!", "te esta engañando!!! no tiene cabinaaa!!", "en este! en este! salimos ya!", "batallabatallabatalla!!!", "en este en este por 400", "¿donde esta su maleta??", "listos por 300!!!"
Una vegada instalats a dins del pick’up vam viatjar durant 4 o 5 hores absolutament inmobilitzats. 6 adults i 2 nens en una cabina de seient i mig, i encara haviem tingut sort perquè erem dins, si viatges a fora et toca l'aire però acabes amb la pell coberta per 10 centimetres de pols. El viatge és bonic perquè malgrat que és una mancaça alarmant, no hi ha altra carretera que la mera platja, i els cotxes circulen on trenquen les onades, que la sorra és més dura.

Finalment vam arribar a Batalla on en una canoa vam creuar la llacuna de Ivars mentre es ponia el sol. Vam arribar a Rais-Ta de nit, una comunitat miskita, un lloc tranquil on vam dormir un son merescut en una cabanya de fusta, amb mosquitera.

Encara aquí tot eren flors i violes, fins que ens van dir el preu que costa desplaçar-se en canoa per aquesta mena de fi del món. Només es pot anar en barca, els rius són les carreteres i com que està tan aillat la gasolina és caríssima.
Vam decidir no pagar els preus exagerats per a gringos rics i buscar un guia que ens pujés a peu fins a Las Marias, la comunitat destí final a dins de la selva. Ens havien dit que s’hi podia arribar caminant durant 5 o 6 hores, i vam trobar un guia misquito que ens portaria per un bon preu.

L’endemà a les 7 del matí començavem a caminar des de l’extrem de la llacuna de Ivars tots contents d’haver trobat una alternativa a les habituals rutes turístiques.
Fins a les 10 vam caminar feliços de ser al mig de la selva i gaudint dels sorolls i olors i ens era igual que les botes se'ns quedessin enganxades al fang espès que cobria el nostre camí. Ens sentiem privilegiats.

Vam veure les cabanyes on viu la gent de la selva, famíles amuntegades sota un sol sostre, no parets. La selva talada, el bosc cremat per fer pastures, i també la selva de veritat, els rius sense pont, els mil sorolls d'animals, la xafogor, la verdor incríble...

Fins a les 11 encara anavem xerrant. I ens vam aturar a menjar una mica. Feiem broma de les properes vacances a la vora del mar.

A les 12 vam riure per última vegada al enfonsarnos fins al genolls al ditxós fang, ja no era divertit. Quan el guia ens va dir que encara faltaven 5 hores per arribar el cansament es va fer evident. I quan el guia li va preguntar al Pau si portavem llanterna ens van agafar tots els mals.
Ja no teniem aigua des de feia estona, el Pau recollia l’aigua de la pluja en una fulla i amb paciència va aconseguir un parell de glops. Per molt que potabilitzessim l'aigua marró dels rius, la Caterina es negava a beure-la.
Ara ja res no feia gràcia, el Pau es preparava per pasar una nit enmig de la jungla, i caminar amb les botes plenes d’aigua després d’atravessar rius cada dos per tres no ajudava a acelerar el pas. Ja no ens sentiem uns aventurers privilegiats sino un parell de pringats que ens haviem passat de llestos.

Al costat d’una cabanya hi havia uns cocoter, i li vam insinuar al guía com d’agradable seria beure’s l’aigua que tenen els cocos a dins. No sé com s’ho va fer la Caterina pero no van caldre amenaces més greus, el guia ho va entendre i ràpidament es va enfilar com un mico i va baixar les fruites per a que beguéssim i mengessim la carn blanca. Això ens va donar forces per seguir caminant, i menys mal perquè ja eren les 2 de la tarda i no ens podiem aturar, abans de les 6 es fa fosc.

A les 4 ja teniem quasi la certesa de que el guia no havia fet mai aquell camí, l’haviem vist treure una brújola i anava mirant en totes direccions amb cara d’interrogant. Vam haver de recular un troç i vam atravessar el que deia el guia que era l'últim riu abans d'arribar a Las Marias, l'aigua ens arribava a les cuixes, però ja era igual perquè havia plogut i anavem de fang fins a les celles, per no parlar de la suor que ens picava als ulls.

A les 5 vam passar per una casa i ens van dir que quedaven 15 minuts. No ens ho podiem creure. Vam veure les primeres cases del que semblava un poble al cap de mitja hora i l’alegria ens va acelerar el pas. Vam caminar encara durant una hora abans de trobar l’hotel.

Quan entravem a la dutxa per tirarnos uns cubells d’aigua revitalitzadora pel cap es feia de nit.


L ‘endemà vam haver de pagar el preu de guiris rics per baixar pel riu en pipante a motor, perquè no hi havia cap altra alternativa, bé sí, baixar caminant, però això definitivament NO era una alternativa. Vam disfrutar d’aquesta baixada, vam veure un cocodril i tres tucans i vam arribar a rRista tots cremats pel sol.

Ja teniem ganes de tornar i tot eren impediments "No hi ha lancha a Batalla fins dema a les 3 de la matinada"… ens vam aixecar ales 2’30 i vam començar el nostre periple de tornada a casa.
A la lancha plovia, i durant dues hores vam intentar dormir o aguantar desperts navegant en un estret pipante i amagats sota un plàstic. Al pick’up ens va tocar anar a fora, al principi plovia i al final feia massa sol i estavem plens de pols.
Quan vam seure a l’ultim autobús ens van cobrar de més alegant que era un bus directe que va trigar 3 hores en arribar.

La historia és irrepetible, sobretot perquè no tornariem a fer aquesta caminata inoblidable. Tot i que cal dir-ho, el miskito que ens guiava no va mostrar senyals de cansament en cap moment, a l’hotel va dormir a terra, i es va aixecar amb la mateixa cara de tranquil interrogant amb que havia anat a dormir.
Així que potser no n’hi havia per tant, tot es relatiu…